Text original publicat per No es época para tontos.
Què valen quaranta anys de vida en un país? Què val haver-hi treballat i haver pagat cada rebut? A l'Andorra del 2026, la resposta pot arribar dins d'un sobre: una carta que anuncia que casa teva deixarà de ser casa teva.
El conseller socialdemòcrata Pere Baró ha portat al Consell General el cas d'un home de 64 anys a qui han comunicat que ha de deixar el pis el 6 de gener. També ha exposat la situació d'una mare amb dos infants i la d'una parella jove incapaç d'assumir l'encariment del lloguer. No són estadístiques: són vides davant d'un calendari que no espera.
El 20 de novembre, el Grup Parlamentari Socialdemòcrata va presentar una moció per exigir que el Govern suspengui l'aplicació de la Llei 11/2026 i impulsi una nova pròrroga dels contractes mentre no hi hagi alternatives assequibles suficients. També reclama protecció per als contractes signats entre el 2022 i el 2025 i increments vinculats a l'IPC. És política davant d'un risc social.
Però convé dir-ho sense trampes: una moció no suspèn una llei. Caldrà aprovar i publicar una reforma perquè canviïn els drets i les obligacions. El temps parlamentari es compta en procediments; el de les famílies, en dies. I l'1 de gener del 2027 comença a aplicar-se el nou règim.
La descongelació tampoc no és un desallotjament general i instantani, com podria fer pensar un eslògan. La llei estableix una sortida esglaonada fins al 2030. Els contractes del 2012 o anteriors, o els que tenen rendes de fins a sis euros per metre quadrat, poden entrar abans en el règim de resolució, amb les garanties i els preavisos legals. Altres contractes mantenen pròrrogues fins al 2028, el 2029 o el 2030. La precisió importa: ni exagerar el perill ni minimitzar-lo.
El Govern de Xavier Espot i la ministra Conxita Marsol defensen la transició i l'ampliació del parc públic. Al febrer, l'Executiu xifrava en 150 els habitatges del parc assequible i anunciava noves incorporacions; també ha situat l'horitzó en uns 650 pisos. El problema no és anunciar-los. És confondre la promesa amb la protecció. Quants estan acabats? Quants adjudicats? Quants disposen d'una clau que una família pugui girar avui al pany?
Un expedient no abriga. Un render no paga la calefacció. Una obra futura no impedeix que una persona gran perdi el barri, els veïns, el metge i l'autonomia que ha construït durant dècades.
La fragilitat del sistema ha quedat exposada en un detall revelador: el Govern ha hagut de plantejar una modificació urgent per aclarir que determinades pròrrogues s'apliquen automàticament, sense exigir al llogater una petició expressa. Si una protecció tan essencial necessitava un aclariment d'última hora, és legítim preguntar quins informes jurídics van avalar el redactat original i qui va calcular-ne les conseqüències.
El Raonador del Ciutadà ha advertit especialment del risc que afronten persones grans i famílies vulnerables quan s'acaben contractes de llarga durada. No és només perdre metres quadrats: és perdre l'entorn vital. La Constitució, a l'article 33, obliga els poders públics a promoure les condicions per fer efectiu el dret a un habitatge digne. L'article 27 protegeix la propietat privada i reconeix la seva funció social. No són dos articles per llançar-se al cap; són dues responsabilitats que la política ha de fer compatibles.
I aquí rau el fracàs que cal examinar: si el Govern decideix retirar progressivament una xarxa de protecció, ha de poder demostrar que la xarxa alternativa ja existeix. No demà. No en una maqueta. Abans que algú caigui.
Concòrdia proposa que els habitatges aixecats amb incentius públics mantinguin preus assequibles durant trenta anys, en lloc de quinze. És un debat necessari sobre l'ús dels diners de tothom. Però cap reforma estructural resol, per si sola, la urgència de qui ha rebut una notificació per marxar. Tampoc no seria rigorós prometre indemnitzacions judicials automàtiques contra l'Estat: la responsabilitat patrimonial exigeix requisits jurídics concrets, no només indignació justificada.
Per això, des d'INFORMACIONS.AD, Josep i Rachael plantegen tres preguntes que Espot i Marsol no haurien de poder esquivar: quants llogaters poden perdre la protecció i en quines dates? Quants habitatges assequibles estan realment disponibles, amb adjudicació i claus? I quin mecanisme impedirà que una persona vulnerable quedi sense sostre abans que l'Administració li ofereixi una alternativa?
Un país no es mesura només pels edificis que aixeca, sinó per la gent que encara hi pot viure. Si Andorra es converteix en un lloc on els qui l'han construïda ja no es poden permetre quedar-s'hi, la crisi no serà únicament immobiliària. Serà una fallida del contracte social.
Perquè una llar no és una línia d'un balanç. I cap Govern no hauria de necessitar un desnonament per descobrir-ho.
INFORMACIONS.AD · EL DEBAT · Josep i Rachael

