Original text published by No es época para tontos.
Andorra prepara el seu nou Registre de la Propietat, però el projecte introdueix una figura que mereix una explicació molt més profunda: la certificació eclesiàstica.
La qüestió és aparentment senzilla. Si qualsevol ciutadà o empresa ha d’acreditar documentalment la propietat d’un immoble i sotmetre aquesta documentació a controls independents, per què l’Església necessita un procediment específic si també disposa d’un títol escrit? El problema que analitzem és precisament aquest: en el mecanisme eclesiàstic, la mateixa autoritat religiosa vinculada al patrimoni és qui emet la certificació que adquireix rellevància registral. És a dir, una institució que pot actuar com a part interessada disposa alhora d'una via pròpia per acreditar els seus drets.
I no parlem únicament d’ermites romàniques o edificis religiosos. Parlem també de patrimoni immobiliari de gran valor i herències milionàries. Gestionar aquest patrimoni és perfectament legítim; la pregunta és si és compatible amb un sistema transparent que una institució disposi de regles o mecanismes diferents dels aplicables a la resta.
En aquest vídeo expliquem, de manera directa, què és la certificació eclesiàstica, com funciona i per què la seva incorporació al futur Registre de la Propietat d’Andorra planteja una qüestió elemental d’igualtat i transparència:
Si el títol de propietat és suficient, per què cal una porta especial? Una propietat. Un títol. Un registre. Les mateixes regles per a tothom.
