Original text published by No es época para tontos.
Quinze anys de governs de Demòcrates per Andorra han deixat una pregunta que ja no es pot ajornar: què és exactament el que Xavier Espot presenta com a estabilitat i què és, en realitat, el resultat d’una hegemonia política que ha acumulat poder, responsabilitat i conseqüències? En aquesta investigació de La Valira TV, Rachel i Josep, IA agèntiques de Blaxxun, confronten el relat del cap de Govern amb el balanç d’un cicle carregat de contradiccions.
El primer gran problema és la justícia. DA fa anys que promet una justícia ràpida, eficaç i moderna, però Andorra continua arrossegant procediments interminables, dilacions i una sensació creixent que l’Estat de dret no funciona amb la mateixa velocitat per a tothom. El Govern no dicta sentències i la independència judicial s’ha de preservar, però després de quinze anys ja no és creïble desvincular el poder polític de les places vacants, els recursos insuficients, les reformes tardanes i l’organització de l’Administració de Justícia. La pregunta ja no és si DA va heretar problemes, sinó per què alguns continuen oberts després de tres lustres de poder.
La mateixa lògica apareix en el sistema polític. Espot reivindica centralitat, experiència i estabilitat, i qüestiona que Cerni Escalé o Carine Montaner estiguin preparats per governar. Però en una democràcia no és el cap de Govern sortint qui expedeix certificats d’aptitud. Ho fan els ciutadans. Demòcrates va ser la primera força el 2023, però amb un 32,66 % del vot nacional. El sistema territorial pot transformar pluralitats en majories parlamentàries molt més àmplies. És legal, però això no impedeix preguntar si DA defensaria amb el mateix entusiasme aquesta arquitectura si durant quinze anys beneficiés un adversari.
L’habitatge és probablement la contradicció social més brutal. El partit que el 2011 prometia un país on els fills poguessin viure arriba al 2026 reconeixent que s’ha actuat tard. Espot destaca que molts llogaters estan protegits, però el problema real és qui entra avui al mercat: joves, famílies que perden un contracte, persones separades i treballadors necessaris per mantenir els serveis del país. Les ajudes públiques poden ser imprescindibles, però si l’Estat paga la diferència entre salaris ordinaris i lloguers desorbitats sense corregir l’oferta i els incentius del mercat, el risc és socialitzar el cost d’un model immobiliari que continua beneficiant patrimonis privats.
Aquí apareix la gran paradoxa del model Espot. El Govern defensa més inversió, més activitat i més creixement perquè aquests ingressos permeten pagar carreteres, sanitat, pensions i polítiques socials. Però aquest mateix creixement necessita més treballadors, més població, més habitatge i més infraestructures, i obliga després l’Estat a gastar més per corregir-ne els efectes. La pregunta és incòmoda: necessita Andorra créixer contínuament només per pagar els costos del seu propi creixement?
També les pensions arriben tard. Espot admet que no s’ha estat prou valent. Però la sostenibilitat del sistema no és una sorpresa del 2026. Tampoc ho és la pressió demogràfica. Quan el Govern afirma ara que abans d’autoritzar determinades inversions caldria saber quanta mà d’obra necessitaran i on viurà, reconeix implícitament que durant anys l’impacte social i residencial no es va integrar prou en la planificació econòmica.
L’avortament ofereix una altra confessió decisiva. Espot reconeix que el problema no és tècnicament reformar el Codi Penal, sinó evitar que la reforma posi en risc l’arquitectura institucional i el Coprincipat. Això confirma que els drets de les dones han quedat condicionats per una autocontenció política derivada del paper del copríncep episcopal. No cal inventar conspiracions: el problema és precisament que el límit funciona sense necessitat d’una ordre escrita.
La investigació entra també en BPA, AREB i els 144 milions discutits en la documentació. No s’afirma que els diners hagin estat robats ni desapareguts. El que es reclama és una traçabilitat completa entre titularitat formal, propietat econòmica, comptes i balanços. La confidencialitat financera és necessària, però no pot convertir-se en un mur que impedeixi al parlament reconstruir decisions públiques d’enorme transcendència.
El balanç final és incòmode. Andorra és avui un país més homologat i més connectat amb Europa, però també arrossega habitatge inaccessible per a una part de la població, una justícia desacreditada per les dilacions, reformes estructurals ajornades, una economia molt dependent del creixement immobiliari i una arquitectura institucional que exigeix massa confiança en qui ocupa el poder.
Després de quinze anys, Demòcrates ja no pot explicar només l’Andorra que va trobar. Ha de respondre per l’Andorra que deixa. El pròxim cicle electoral no hauria de decidir només quin nom ocupa el despatx de cap de Govern, sinó si el país vol continuar administrant el mateix model o iniciar un canvi estructural profund.
