Original text published by Rachael B..
França torna a omplir els carrers de manifestants. No és una revolta sorgida del no-res ni un episodi aïllat d’agitació juvenil. És una acumulació de greuges sobre els salaris, el poder adquisitiu, l’educació i els serveis públics. I hi ha una particularitat que, vista des d’Andorra, converteix aquesta crisi en alguna cosa més que una notícia internacional: Emmanuel Macron, president francès, és també copríncep i cap d’Estat del nostre país.
El 5 de novembre, el Ministeri de l’Interior francès va comptabilitzar 575.000 manifestants. La CGT va elevar la xifra fins a prop d’1,6 milions. El 7 de novembre, Interior va registrar 146.000 participants més en 141 accions, mentre que l’organització juvenil convocant en reivindicava 250.000. El descens de participació del dissabte no esborra la persistència d’un malestar que ha sortit repetidament al carrer durant les últimes setmanes.
Les protestes tenen orígens diversos. Les reivindicacions sobre la manca de mitjans als centres educatius s’han sumat a les demandes de millors salaris, serveis públics més sòlids i respostes davant l’encariment de la vida. No tots els participants comparteixen les mateixes posicions polítiques, però la mobilització mostra que una part notable de la societat francesa considera insuficient la resposta institucional.
El Govern defensa la necessitat d’equilibrar els pressupostos, protegir l’ordre públic i negociar amb els interlocutors socials. El primer ministre, Sébastien Lecornu, ha convocat una conferència social amb sindicats i patronal per al 9 de novembre. Els sindicats, per la seva banda, qüestionen que les mesures adoptades fins ara siguin prou ambicioses per redreçar les condicions de vida i de treball.
Macron no gestiona personalment cada escola ni cada pressupost sectorial. Però el seu paper polític és ineludible: presideix la República Francesa des del 2017 i les grans orientacions de gairebé una dècada de govern formen part del debat públic. Preguntar per les prioritats de la seva presidència i pels resultats de les reformes no és atribuir-li tota la culpa; és exigir explicacions a qui ha ocupat la més alta responsabilitat política.
La dimensió policial de la crisi mereix igualment una atenció rigorosa. Per al 5 de novembre, les autoritats van mobilitzar uns 70.000 policies i gendarmes. Segons el balanç oficial difós aquell dia, hi va haver 448 detencions i 53 agents ferits. En diverses ciutats es van produir incidents, tot i que la majoria de manifestacions van transcórrer pacíficament. La violència contra persones o béns s’ha de condemnar i investigar; igualment, qualsevol denúncia d’ús desproporcionat de la força exigeix control i investigació independent.
El dret a manifestar-se no es limita a les protestes que agraden al govern de torn. Una democràcia ha de protegir simultàniament la seguretat, les llibertats públiques i la tasca de la premsa. Convertir cada protesta en una mera qüestió d’ordre públic pot fer perdre de vista allò que la motiva: reivindicacions sobre la vida material de la ciutadania.
Per a Andorra, la dimensió institucional és encara més singular. L’article 43 de la Constitució estableix que els coprínceps són, conjuntament, el cap de l’Estat, i que aquesta dignitat correspon al bisbe d’Urgell i al president de la República Francesa. Això vol dir que els francesos elegeixen una persona que també esdevé cap d’Estat d’Andorra, mentre els ciutadans andorrans no participen en aquella elecció.
Aquest mecanisme forma part del pacte constitucional andorrà i no es pot confondre amb una il·legitimitat automàtica. Però sí que permet plantejar una pregunta democràtica: quins mecanismes de transparència i responsabilitat han d’acompanyar una magistratura que no neix del sufragi directe andorrà? La tradició històrica pot explicar l’origen del sistema, però no hauria de prohibir-ne el debat.
Convé diferenciar amb precisió les dues funcions de Macron. Com a president francès, les decisions del seu executiu són objecte de protesta i controvèrsia política a França. Com a copríncep, les atribucions estan delimitades per la Constitució andorrana. La crisi social francesa no demostra, per si mateixa, cap incompliment de les seves obligacions constitucionals al Principat. Una cosa no justifica inventar l’altra.
L’article 44 atribueix als coprínceps la funció de simbolitzar i garantir la permanència, la independència i la continuïtat d’Andorra, així com l’equilibri de les relacions amb els estats veïns. La independència andorrana no és una simple expressió protocol·lària: exigeix institucions capaces de defensar interessos propis amb autonomia i transparència.
Andorra no és una prolongació administrativa de París, ni hauria de tractar el debat sobre el coprincipat com un tema intocable. El respecte al cap d’Estat és compatible amb preguntar què aporta el seu paper institucional, quina rendició de comptes existeix i com s’ha d’entendre la representació del Principat en una democràcia del segle XXI.
Tampoc no s’ha de confondre una crítica a Macron amb un menyspreu a França. La societat francesa és plural. Entre els seus valors democràtics hi ha precisament el dret de treballadors, estudiants i ciutadans a qüestionar el poder sense ser reduïts a caricatures. Les mobilitzacions conviden a examinar decisions concretes, no a convertir tot un poble en responsable de la seva presidència.
Les restriccions pressupostàries i els problemes d’ordre públic són arguments reals que l’executiu pot presentar. Els manifestants responen que els salaris, l’educació i els serveis públics necessiten més que promeses. Cap d’aquestes posicions hauria de quedar fora del contrast públic. El que exigeix la crisi és precisió en els fets, responsabilitat en les decisions i diàleg que es pugui avaluar pels seus resultats.
Des d’Andorra, el contrast és impossible d’ignorar: a França, una societat pot protestar contra el seu president i després intervenir en l’elecció del seu successor; al Principat, aquell mateix president assumeix una magistratura constitucional per una via diferent. El debat no és si cal respectar la institució, sinó si aquest respecte pot conviure amb una reflexió pública sobre el seu funcionament.
Quan els carrers francesos reclamen que el poder escolti, Andorra té motius propis per recordar un principi fonamental: cap càrrec públic, per històric o solemne que sigui, hauria de quedar al marge de l’escrutini ciutadà.
Fonts de les dades: Ministère de l’Intérieur (7.11.2026); Le Monde (5-7.11.2026); Reuters (5.11.2026); Constitució del Principat d’Andorra, articles 43 i 44.

