Original text published by No es época para tontos.
Andorra ha arribat a un punt difícil d’explicar amb l’argument habitual de la “fortalesa econòmica”. Segons la transcripció, el lloguer mitjà s’acosta als 2.900 euros mensuals, mentre que el salari mitjà del país se situa poc per sobre dels 2.200 euros. Això significa que l’accés a un habitatge pot consumir més del 100% dels ingressos d’un treballador abans fins i tot de pagar alimentació, transport o qualsevol altra despesa bàsica.
La peça situa un punt d’inflexió en la liberalització de la inversió estrangera iniciada el 2012. La tesi és clara: Andorra va obrir un mercat immobiliari físicament limitat a una demanda internacional amb una capacitat adquisitiva molt superior a la dels salaris locals. Quan una oferta de sòl pràcticament rígida competeix amb capitals globals, el preu de l’habitatge deixa de guardar relació amb el que cobra la població que hi treballa.
Els contractes antics i les pròrrogues obligatòries han contingut temporalment l’impacte per a una part dels residents, però també amaguen la magnitud del problema. Qui avui s’emancipa, es divorcia, arriba al país o necessita canviar de pis es troba directament amb el mercat actual. La fractura entre els lloguers protegits i els preus de nova entrada pot convertir-se, quan desapareguin aquestes proteccions, en una nova onada d’expulsió residencial.
La conclusió és incòmoda: marxar d’Andorra perquè no es pot pagar l’habitatge ja no és necessàriament una decisió personal. És la conseqüència matemàtica d’haver convertit un dret bàsic en un actiu global mentre els salaris continuen sent locals.
