Original text published by No es época para tontos.
Un debat d’informacions.ad i Ràdio Andorra Lliure examina l’escassetat de tractaments hormonals, les obligacions dels laboratoris i la resposta de les administracions. El cas de Lenzetto evidencia les febleses d’un sistema que no sempre garanteix alternatives accessibles a les pacients.
Una dona arriba a la farmàcia amb una recepta per continuar un tractament que li permet dormir, treballar i mantenir una qualitat de vida acceptable. La resposta és que no hi ha existències i que ningú no sap amb certesa quan arribaran. Aquesta escena, utilitzada com a punt de partida d’un nou debat produït en col·laboració amb Ràdio Andorra Lliure i informacions.ad, resumeix la cara humana d’una crisi internacional: la manca de medicaments hormonals per a la menopausa i les dificultats per substituir-los.
Al centre de la discussió hi ha Lenzetto, un esprai transdèrmic d’estradiol. L’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va informar el 2 d’octubre de problemes prolongats de subministrament i va atribuir a l’empresa comercialitzadora, Gedeon Richter, un incompliment de l’obligació de comunicar amb antelació les incidències que podien impedir el subministrament continuat. És una responsabilitat de notificació assenyalada oficialment; no equival a afirmar que hi hagi una sanció ferma o que totes les causes de la crisi estiguin resoltes.
La manca de Lenzetto ha desplaçat la demanda cap a altres presentacions d’estradiol. En el debat s’esmenten els problemes intermitents d’Evopad, el cessament de comercialització d’Estradot a Espanya i la situació d’Oestraclin Gel, una alternativa amb disponibilitat comunicada però exclosa del finançament públic espanyol. No tots aquests productes tenen el mateix estat ni són intercanviables sense valoració mèdica. Tanmateix, la successió d’incidències revela fins a quin punt la falta d’un tractament pot pressionar la resta del mercat.
El debat presta especial atenció a les conseqüències de l’aturada terapèutica. La reaparició de fogots, alteracions del son o altres símptomes pot afectar greument la vida quotidiana, mentre que determinades situacions, com la insuficiència ovàrica prematura, reclamen una continuïtat assistencial especialment acurada. Els riscos depenen de cada història clínica: no es pot atribuir automàticament una lesió greu a uns dies sense tractament, ni substituir un esprai per un pegat, un gel o una pastilla sense revisar la prescripció.
Per a Andorra, la pregunta és doble. El Principat depèn del subministrament internacional de medicaments, particularment dels canals que el connecten amb Espanya i França. I, quan una alternativa existeix, cal saber si arriba realment a les farmàcies, si pot ser prescrita de manera adequada i quina cobertura n’ofereix la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS). La capacitat de finançar un substitut i la disponibilitat física del producte són dues coses diferents: una autorització de reemborsament no omple per si sola els prestatges.
La ministra de Salut, Helena Mas, és la responsable política a qui correspon explicar els protocols andorrans de vigilància del subministrament, les alertes rebudes, les gestions d’importació i les respostes previstes davant incidències simultànies als països proveïdors. El programa reclama també transparència a la CASS sobre les possibles autoritzacions excepcionals i els terminis de reemborsament. Aquestes exigències de rendició de comptes no demostren, per si soles, que hi hagi hagut una omissió concreta en la crisi de l’estradiol.
La qüestió arriba, a més, en plena tramitació de la reforma de la legislació farmacèutica andorrana. La discussió planteja si la futura regulació establirà mecanismes més efectius d’alerta, informació pública i reserva de productes essencials. També posa damunt la taula els antecedents de dificultats de subministrament d’altres medicaments al Principat, com alguns tractaments per al TDAH: són episodis diferents, però serveixen per preguntar si hi ha un pla general de resposta o només solucions improvisades cas per cas.
El missatge final del programa és una exigència de responsabilitat. Els laboratoris han d’explicar les incidències i respectar les obligacions d’avís; les administracions, acreditar quan van tenir coneixement del problema i què van fer; i els organismes de finançament, aclarir com eviten que un canvi forçat de tractament es converteixi en una barrera econòmica. Mentre la recuperació del subministrament no sigui estable, la pregunta continuarà oberta: qui garanteix que les pacients no quedin atrapades entre un mercat global i una burocràcia local ?
