Texto original publicado por No es época para tontos.
Després de catorze anys de governs de Demòcrates per Andorra, la crisi de l’habitatge ja no es pot presentar com una simple distorsió temporal del mercat. La transcripció dibuixa un país on el lloguer d’entrada s’acosta als 3.000 euros mensuals mentre el salari mitjà ronda poc més de 2.200 euros, una bretxa que converteix l’accés a l’habitatge en el principal filtre social del país. El debat contraposa dues lectures: la defensa del model de liberalització i inversió estrangera iniciat a partir de 2012, i la tesi que aquest mateix model ha prioritzat la rendibilitat del capital immobiliari per damunt de la viabilitat quotidiana dels treballadors.
El discurs favorable al Govern defensa que la inversió estrangera ha aportat capital, activitat, infraestructures i recaptació, i que les pròrrogues dels lloguers, la Llei òmnibus i les noves limitacions a la inversió són correccions necessàries. Però la rèplica és molt més dura: si el mercat lliure expulsa els joves, obliga famílies a ajornar emancipacions i deixa l’oferta assequible reduïda a una fracció mínima, no som davant d’un mercat sa temporalment tensionat, sinó davant d’un model estructuralment desequilibrat. La diferència entre els lloguers protegits antics i els preus que afronta qui entra avui al mercat és, precisament, la fractura que amaga la mitjana.
La transcripció assenyala també una segona contradicció: quan les empreses no troben treballadors perquè viure a Andorra és massa car, la resposta natural seria millorar salaris i condicions. En canvi, el Govern facilita la contractació en origen. El debat ho presenta com un mecanisme que pot contenir artificialment la pressió salarial: importar mà d’obra de països amb salaris molt més baixos permet sostenir sectors que, altrament, haurien d’augmentar remuneracions o reduir marges. El resultat és especialment dur en construcció i serveis, on els treballadors poden acabar depenent d’allotjaments compartits, habitacions sobreocupades o fórmules precàries que la mateixa transcripció associa als anomenats pisos pastera.
El problema, per tant, no és la immigració ni els treballadors que arriben. El problema és un sistema que necessita mà d’obra barata per mantenir una economia cara. Un país que presumeix d’atracció de capital però que cada vegada ofereix menys opcions a qui només té el seu salari. La pregunta incòmoda per a DA és si les reformes recents busquen corregir el model o només administrar-ne els efectes sense tocar-ne el nucli: preus elevats, dependència de la construcció, inversió immobiliària i una economia que necessita incorporar constantment nova població per continuar creixent.
El debat conclou amb una idea central: Andorra s’enfronta a una decisió de país. Pot continuar maximitzant la rendibilitat del sòl i del capital, o pot prioritzar que treballar-hi torni a permetre viure-hi. Després de catorze anys de govern de Demòcrates, ja no n’hi ha prou amb parlar de “fortalesa econòmica”. La pregunta és més simple i més incòmoda: fortalesa per a qui? Si el país genera activitat, inversió i ocupació però expulsa la classe mitjana del mercat de l’habitatge, obliga els joves a marxar i importa treballadors perquè els salaris locals no sostenen el cost de vida, el problema ja no és una crisi puntual. És el model.
