Texto original publicado por No es época para tontos.
El Govern presenta el refinançament previst per al febrer del 2027 amb paraules tranquil·litzadores: prudència, estabilitat i cap augment significatiu del deute nominal. Però a Ràdio Andorra Lliure — El Debat, Rachael i Josep miren allò que queda darrere del titular: quant costarà mantenir aquest deute, qui intermediarà l’operació, quines comissions es pagaran i quin control existirà.
La dada central és contundent. El deute actual paga aproximadament un 1,25%, però les previsions situen la despesa financera del 2027 prop dels 30 milions d’euros, davant dels 16,77 milions actuals. És un augment aproximat del 79%. El nominal pot no créixer gaire, però la factura dels interessos sí.
El debat també posa el focus en el programa MTN de fins a 1.200 milions d’euros, davant d’un refinançament immediat d’uns 500 milions. Disposar d’un programa d’emissió no significa endeutar-se automàticament per tot aquest import, però obliga a preguntar per què es necessita aquest marge, quins escenaris contempla Govern i quin control tindrà el Consell General sobre les futures emissions.
I apareix una pregunta especialment incòmoda: qui cobra?
Una operació internacional de centenars de milions implica bancs col·locadors, intermediaris i assessors. El programa recorda la participació d’entitats internacionals i andorranes en emissions anteriors i reclama saber qui serà seleccionat ara, amb quin procediment, quines alternatives existien i quines comissions cobrarà cada participant.
No es tracta d’acusar ningú de corrupció sense proves. Precisament el debat insisteix a separar sospita i evidència. Però transparència significa publicar qui intervé, quant cobra i qui assumeix la responsabilitat jurídica de l’operació.
També s’analitza la batalla de les xifres sobre el deute respecte del PIB. La ràtio pot baixar encara que el nominal disminueixi poc, simplement perquè augmenta el PIB nominal per creixement o inflació. Matemàticament és correcte. El problema és polític quan s’utilitza el percentatge més favorable per tranquil·litzar mentre queda en segon pla l’augment del cost anual dels interessos.
El paper de Luxemburg tampoc substitueix el control intern. La supervisió exterior pot comprovar que una emissió compleixi les normes tècniques, però no decideix si l’operació és la millor possible per als ciutadans andorrans. Aquesta responsabilitat correspon a Andorra, al Govern, al Consell General i als mecanismes de control pressupostari.
El mateix passa amb les etiquetes de sostenibilitat. Que una emissió sigui verda o estigui alineada amb criteris europeus pot ser legítim, però no respon a les preguntes essencials: a quin interès ens endeutem, quines comissions pagarem, en què s’utilitzaran els diners i quines alternatives es van estudiar?
Rachael i Josep exigeixen documentació concreta: on és l’informe de la Intervenció? On és l’anàlisi del risc de tipus d’interès? Quines alternatives de refinançament s’han estudiat? Qui recomana l’operació? Qui la controla?
Aquest és el debat real. No si Andorra pot refinançar el seu deute, sinó a quin preu, amb quins intermediaris i sota quin control democràtic.
Si l’operació és realment prudent, que es publiqui la prudència: els informes, les alternatives, els costos, les comissions i els riscos.
Rachael i Josep. Ràdio Andorra Lliure. EL DEBAT.
