Texto original publicado por No es época para tontos.
Un moviment sense escons pot incomodar un poder acostumat a governar des del 2011? Pirates d’Andorra planteja aquesta pregunta amb una eina que no necessita majoria parlamentària: la documentació. Darrere dels discursos oficials, reclama expedients, explicacions i controls sobre decisions que afecten la vida quotidiana.
El novembre del 2025, Josep Guirao va presentar públicament el projecte amb una declaració contundent: contribuir a treure Demòcrates per Andorra de les institucions. Era una proposta de canvi polític, no l’anunci d’una drecera per arribar al poder. L’organització encara no consta inscrita com a partit en el registre oficial, però això no impedeix que els ciutadans qüestionin l’administració, presentin denúncies o investiguin l’ús dels diners públics.
La seva inspiració no s’acaba a Andorra. Els partits pirates van néixer a Suècia el 2006 defensant la privacitat i l’accés al coneixement. El programa europeu del 2024 també parla d’habitatge, salut, transparència, democràcia participativa i control dels grups de pressió. La idea central és directa: la informació pública no hauria de ser patrimoni de qui governa.
A Andorra, el primer gran camp de confrontació ha estat la vigilància tecnològica. El febrer del 2026, Pirates va qüestionar davant l’Agència Andorrana de Protecció de Dades sistemes de videovigilància amb intel·ligència artificial a Encamp i l’ús previst de càmeres corporals a la Massana. L’APDA va acabar arxivant la denúncia, però la iniciativa va situar sobre la taula preguntes específiques: qui controla els algoritmes, quines dades es conserven, durant quant temps i amb quines garanties?
Això és el que dona sentit a l’escrutini: no cal esperar a descobrir un abús per exigir que els sistemes siguin proporcionats, supervisables i comprensibles. La tecnologia municipal pot servir per millorar serveis; la qüestió és si la ciutadania pot conèixer-ne els límits abans que esdevingui habitual.
L’habitatge és l’altre gran examen per als governs de Demòcrates. Les dades immobiliàries del 2025 exposades al dossier assenyalen un augment del 35,3% en les compravendes i del 10,5% en el preu mitjà per metre quadrat. Són xifres que obliguen a confrontar els anuncis governamentals amb els resultats. Què ha passat amb l’accés dels treballadors a un lloguer assumible? Quins efectes reals han tingut les mesures contra l’especulació? I qui es beneficia de l’actual model?
La fiscalització arriba també als partits. Una observació del Tribunal de Comptes sobre 1.979 euros percebuts de més per DA en finançament electoral no prova cap gran trama, però permet examinar com es revisen, es publiquen i es corregeixen els errors. En una administració oberta, el dret a preguntar no depèn de la quantitat.
Al voltant d’aquest impuls conviuen activisme, investigacions, llibres i vídeos crítics amb la gestió institucional. Cal distingir el periodisme independent de les actuacions formalment assumides per Pirates, precisament perquè una auditoria rigorosa comença per identificar qui afirma què i amb quines proves.
La gran batalla que obre el moviment no és entre tecnologia i política, sinó entre opacitat i informació accessible. Després de més de catorze anys de DA, els documents, els pressupostos i els resultats de govern poden ser examinats amb la mateixa exigència que qualsevol codi informàtic.
La pregunta final no és si Pirates té avui un escó. És si les institucions estan preparades per respondre, document per document, a una ciutadania que ja no es conforma amb les explicacions de sempre.
