Texto original publicado por No es época para tontos.
Quants incendis que inicialment semblaven simples accidents podrien haver estat, en realitat, operacions de sabotatge descobertes mesos o fins i tot anys després?
Aquesta investigació de LA VALIRA analitza com el foc s’ha convertit en una eina de la guerra híbrida a Europa i com el model tradicional de sabotatge ha evolucionat cap a un sistema molt més difícil de detectar: executors locals, reclutament per Telegram, comunicacions xifrades, pagaments en criptomonedes i diverses capes destinades a separar qui encén el foc de qui realment ha seleccionat l’objectiu.
El programa reconstrueix casos documentats a Polònia, Lituània, el Regne Unit i la República Txeca. A Varsòvia, la investigació d’un incendi en un establiment OBI va acabar amb acusacions contra un ciutadà bielorús que, segons la fiscalia, actuava seguint instruccions vinculades als serveis russos. A Vílnius, l’incendi d’un IKEA va arribar als tribunals i un menor va ser condemnat després d’haver estat reclutat dins una estructura clandestina a canvi de diners.
Un dels casos més espectaculars és Marywilska 44, a Varsòvia: un enorme centre comercial amb aproximadament 1.400 negocis. Més del 80% va quedar destruït. Durant mesos va semblar una gran tragèdia accidental. Però després d’una investigació extraordinària, amb desenes de fiscals, policies especialitzats i més de cent dies de treball forense, les autoritats poloneses van atribuir l’incendi a una estructura organitzada vinculada als serveis especials russos.
Al Regne Unit, l’incendi d’un magatzem de Leyton que contenia ajuda humanitària i terminals Starlink destinats a Ucraïna va acabar amb condemnes sota la National Security Act. A Praga, un ciutadà colombià va ser detingut quan intentava incendiar autobusos municipals en un cas que les autoritats txeques van relacionar amb una operació organitzada des de Rússia.
D’aquí apareix un concepte central: els “agents de Telegram”. El servei d’intel·ligència txec descriu un model en què es poden buscar persones amb problemes econòmics, petits delinqüents, adolescents vulnerables o individus disposats a assumir feines il·legals. Primer poden rebre encàrrecs menors. Després, si demostren que són fiables, la instrucció pot convertir-se en: crema aquest magatzem.
És la uberització del sabotatge: operacions que abans requerien agents professionals transformades en microfeines subcontractades digitalment. La nacionalitat de l’executor deixa de revelar necessàriament l’origen real de l’operació. El que encén el llumí pot ser britànic, colombià, bielorús o un adolescent i pot ni tan sols saber per a qui treballa.
L’escalada continua amb els paquets incendiaris enviats mitjançant DHL i DPD. Dispositius amagats en enviaments aparentment normals es van incendiar a Leipzig, Polònia i Birmingham. Un d’ells es va activar poc abans de ser carregat en un avió. La infraestructura logística europea pot convertir-se, sense saber-ho, en el vehicle d’una operació hostil.
Un altre element especialment inquietant és l’ordre de gravar els incendis amb el mòbil. El vídeo pot funcionar com a prova que l’encàrrec s’ha completat abans del pagament, com a material de propaganda i com a font d’intel·ligència sobre temps de resposta dels bombers, desplegaments policials i sistemes de seguretat.
Per què utilitzar foc i no una bomba? Perquè una explosió activa immediatament l’antiterrorisme. Un magatzem que crema de matinada crida primer els bombers. El foc és barat, pot provocar danys immensos i té un avantatge essencial per a qui vol ocultar-se: pot destruir part de les proves del seu propi origen.
La investigació també recupera el precedent de Vrbětice, a la República Txeca, l’any 2014, que les autoritats txeques van acabar atribuint a operatius de la Unitat 29155 del GRU. La diferència actual és la subcontractació: avui una estructura hostil pot reclutar executors locals, pagar-los digitalment i construir diverses capes de distància entre l’autor material i qui dona l’ordre.
Finalment, aquesta metodologia s’aplica com a cas d’estudi a l’incendi de La Querola d’Ordino, a Andorra. Però la investigació estableix una frontera absoluta: no hi ha cap prova física, digital o judicial que vinculi l’incendi de La Querola amb Rússia, el GRU o persones sancionades. El cas serveix per demostrar com han de canviar les investigacions modernes, no per formular una acusació.
La lliçó final és incòmoda: davant d’un incendi excepcional potser ja no n’hi ha prou amb preguntar “com va començar?”.
També cal preguntar, quan els indicis ho justifiquin:
“Qui necessitava que comencés?”
Perquè l’èxit d’un sabotatge clandestí no consisteix només a aconseguir que un edifici cremi. Consisteix a aconseguir que, quan arribin els bombers i sonin les sirenes, tothom cregui durant tant de temps com sigui possible que només està veient un incendi accidental.
