Quan els laboratoris fallen, els governs s'excusen i els pacients es queden sense medicaments

La crisi dels tractaments hormonals per a la menopausa destapa una cadena de responsabilitats industrials, decisions comercials i insuficiències de les polítiques sanitàries. Espanya ha documentat l'incompliment d'un laboratori. Andorra, dependent de l'exterior, encara ha d'explicar públicament com protegeix els pacients davant d'aquestes crisis.

Hi ha una forma de violència institucional que no necessita porres, ni ordres judicials, ni policies antidisturbis. N'hi ha prou amb una recepta mèdica, una farmàcia sense existències i una administració que no ofereix cap resposta útil al pacient. És la violència de la burocràcia quan converteix una necessitat sanitària en una peregrinació administrativa. És la violència d'un sistema que pot reconèixer que falta un medicament i, al mateix temps, deixar que qui el necessita assumeixi les conseqüències.

La crisi actual dels tractaments hormonals per a la menopausa és un exemple especialment revelador. I la situació d'Andorra obliga a formular una pregunta encara més incòmoda: què passa quan un país que no fabrica els seus medicaments depèn de les decisions industrials i comercials d'empreses situades a l'estranger?

Un laboratori que va fallar en la seva obligació

El 2 d'octubre de 2026, l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris va publicar una comunicació d'una gravetat extraordinària. L'organisme explicava que els problemes de subministrament de Lenzetto, un medicament amb estradiol utilitzat en determinats tractaments hormonals, havien desencadenat una crisi que afectava també pegats i gels alternatius. Però el més escandalós no era únicament l'escassetat, sinó que l'AEMPS atribuïa expressament a Gedeon Richter, empresa comercialitzadora de Lenzetto, l'incompliment de l'obligació d'informar amb antelació sobre les incidències que impedien mantenir-ne el subministrament.

Inicialment, segons el regulador, l'empresa havia comunicat que responia normalment a la demanda. Posteriorment, va reconèixer dificultats productives i va acabar informant que s'havia quedat sense existències. No parlem d'una conspiració ni d'una acusació construïda sobre rumors. Parlem d'un incompliment assenyalat per l'organisme públic encarregat de supervisar els medicaments. Quines conseqüències ha tingut aquest incompliment per al laboratori? Quines mesures sancionadores s'han examinat? Qui compensa les persones que han hagut de modificar, interrompre o buscar desesperadament un tractament?

No tenim acreditada cap sanció ferma per aquests fets. Precisament per això, la pregunta sobre les conseqüències administratives continua oberta. Una obligació legal sense conseqüències efectives corre el risc de convertir-se en una simple recomanació, i un sistema que permet que un fabricant incompleixi el seu deure d'informació sense donar explicacions públiques suficients sobre les conseqüències d'aquest incompliment té un problema seriós de credibilitat.

El mercat no pot decidir qui té dret a un tractament

Durant dècades ens han explicat que el mercat farmacèutic funciona amb una combinació d'innovació privada i regulació pública. La realitat és força menys tranquil·litzadora. Un fabricant pot patir dificultats productives, un altre pot abandonar la comercialització i un tercer pot mantenir un producte disponible, però fora del finançament públic. Mentrestant, les administracions acaben gestionant les conseqüències d'una crisi que afecta directament persones que no han participat en cap d'aquestes decisions.

En el cas actual, l'AEMPS ha confirmat el cessament de comercialització d'Estradot a Espanya, els problemes intermitents d'Evopad i l'exclusió d'Oestraclin Gel del finançament públic espanyol, tot i mantenir-ne el subministrament. De què serveix que existeixi una alternativa si la persona que la necessita no la pot obtenir o no la pot pagar? El dret a la salut no pot quedar reduït a una relació de productes autoritzats en una base de dades. Un medicament que només existeix sobre el paper no resol el problema d'una persona que el necessita avui.

Una alternativa que exigeix una nova visita mèdica, una modificació de la prescripció i una despesa inesperada no és una solució automàtica. És una altra càrrega que el sistema trasllada al pacient. I quan aquesta situació es repeteix, el resultat és especialment pervers: els beneficis de l'activitat farmacèutica continuen sent privats, mentre que una part dels costos de les interrupcions recau sobre els pacients i els serveis públics de salut.

Espanya: qui assumeix la responsabilitat política?

El Ministeri de Sanitat espanyol i l'AEMPS han fet gestions, han contactat amb laboratoris i han publicat comunicacions. Això consta documentalment. Però actuar no és necessàriament actuar prou. La qüestió és si les mesures adoptades han estat oportunes, proporcionades i efectives. Quan un producte necessari per a determinades pacients desapareix temporalment, la responsabilitat pública no acaba enviant avisos als professionals sanitaris. Cal assegurar circuits d'accés a alternatives clínicament adequades, establir mecanismes de coordinació, prevenir l'efecte dominó sobre altres presentacions i examinar si les decisions de finançament creen barreres injustificades.

La ministra de Sanitat espanyola i els responsables de l'agència reguladora han de poder explicar què van fer, quan ho van fer i quins resultats van aconseguir. No es tracta de responsabilitzar-los de fabricar els medicaments, sinó d'exigir-los comptes per la part del sistema que tenen l'obligació de governar. Perquè quan l'administració coneix una escassetat, la seva resposta deixa de ser una qüestió purament tècnica i es converteix també en una responsabilitat política. Els comunicats institucionals poden informar sobre les mesures adoptades, però no substitueixen l'avaluació dels seus resultats ni la necessitat de determinar si es podia haver actuat abans.

Andorra: un país que depèn de decisions alienes

I arribem a Andorra, un país sense indústria farmacèutica pròpia, dependent de les importacions i condicionat pels problemes d'abastiment dels seus proveïdors internacionals. La manca de medicaments no és una novetat absoluta al Principat. Ja s'havien documentat dificultats amb antiepilèptics, antibiòtics, antihipertensius i altres tractaments. Més recentment, famílies de pacients amb TDAH han denunciat problemes persistents per aconseguir la medicació prescrita. No són necessàriament crisis amb una causa comuna, però totes revelen la vulnerabilitat potencial d'un sistema fortament dependent de l'exterior.

La ministra de Salut, Helena Mas, i els responsables de la política farmacèutica andorrana tenen una obligació elemental de transparència. Han d'explicar quins medicaments hormonals han experimentat dificultats de subministrament a Andorra, quines comunicacions han rebut dels distribuïdors i quines alternatives poden obtenir els pacients. La manca d'informació pública suficient sobre una crisi no demostra una negligència, però tampoc pot utilitzar-se com una coartada per evitar el control democràtic. Si el sistema funciona, que publiquin les dades; si existeixen protocols de resposta, que els expliquin; si s'han gestionat importacions extraordinàries, que n'indiquin els resultats; i si no hi ha problemes d'abastiment amb aquests tractaments a Andorra, que ho acreditin amb informació actualitzada.

La transparència no hauria de dependre de la insistència dels periodistes. En un país petit, on les relacions institucionals i econòmiques sovint són especialment estretes, aquesta exigència hauria de ser encara més important. La dimensió reduïda d'Andorra no justifica menys control públic, sinó una responsabilitat més directa i identificable. Quan una administració coneix perfectament els operadors que intervenen en el subministrament farmacèutic, hauria de disposar també de mecanismes eficaços per detectar els problemes i comunicar-los abans que les conseqüències arribin als pacients.

La CASS: finançar no és un favor

La Caixa Andorrana de Seguretat Social també ha de respondre una qüestió essencial: què passa quan el medicament habitual d'un assegurat desapareix i l'alternativa disponible és més cara o té unes condicions de cobertura diferents? Existeixen precedents andorrans de finançament excepcional d'alternatives farmacològiques davant de problemes d'abastiment. Per tant, no parlem d'un mecanisme inimaginable, sinó d'una capacitat administrativa que ja s'ha utilitzat en determinades circumstàncies.

La qüestió és si els procediments actuals garanteixen una resposta ràpida, accessible i proporcionada. Una persona que necessita continuar un tractament no hauria de convertir-se en la víctima econòmica d'un problema que no ha provocat. No podem afirmar, sense consultar les dades corresponents, que la CASS estigui denegant sistemàticament el reemborsament de les alternatives hormonals. Però sí que podem exigir que expliqui públicament quines cobertures existeixen, quines excepcions es poden autoritzar i quant temps requereix una decisió. Una administració que gestiona diners procedents de cotitzacions ha de justificar les seves prioritats amb dades, no únicament amb procediments.

Una nova llei mentre el problema continua

El Govern andorrà ha impulsat una nova llei d'ordenació farmacèutica. El projecte continua en tramitació parlamentària i el 13 d'octubre es van trametre les esmenes a la comissió legislativa corresponent. És una oportunitat extraordinària per discutir alguna cosa molt més important que els aspectes administratius del sector: quines obligacions concretes tindran els operadors per advertir dels problemes de subministrament, quines reserves estratègiques es consideraran necessàries, com es garantirà l'accés a medicaments alternatius i quina informació haurà de publicar l'administració.

Sobretot, cal preguntar quines conseqüències hi haurà quan els mecanismes de prevenció fallin. El que no seria acceptable és aprovar una modernització legislativa carregada de bones intencions i deixar sense resposta les qüestions que afecten directament els pacients. Una llei farmacèutica que no afronti seriosament la continuïtat dels tractaments corre el risc de modernitzar la burocràcia sense reforçar prou la protecció sanitària. I una reforma que es presenti com un gran avenç hauria de poder ser jutjada pels resultats que aconsegueixi, no només pels discursos que l'acompanyin.

Les dones no poden ser les oblidades del sistema

Hi ha una dimensió d'aquesta crisi que mereix una denúncia específica. Parlem de tractaments hormonals que moltes dones utilitzen per controlar la simptomatologia de la menopausa o per atendre situacions mèdiques particulars, inclosa la insuficiència ovàrica prematura. La interrupció pot provocar el retorn dels símptomes, afectar el descans, deteriorar la qualitat de vida i, segons les circumstàncies clíniques, comprometre beneficis terapèutics importants. No totes les pacients presenten el mateix risc, ni és correcte afirmar que qualsevol interrupció provoqui conseqüències greus immediates. Però precisament perquè les situacions clíniques són diferents, resulta indispensable assegurar alternatives adaptades a cadascuna.

La banalització dels símptomes de la menopausa és un problema que la societat ha tolerat durant massa temps. Quan una dona explica que no pot dormir, treballar amb normalitat o mantenir el seu tractament, no necessita que li recordin que existeixen altres medicaments en algun lloc del mercat. Necessita una resposta sanitària efectiva, una alternativa clínicament adequada i informació clara sobre com accedir-hi. Els responsables públics han d'entendre que la dignitat de les pacients no és una variable d'ajustament dels inventaris farmacèutics, i que la continuïtat assistencial no pot quedar subordinada a la comoditat administrativa.

No és una crisi sense responsables

És necessari posar fi a una pràctica habitual de la comunicació institucional: presentar els problemes com si fossin fenòmens meteorològics. Els medicaments no desapareixen per màgia. Darrere de cada incidència hi ha decisions productives, previsions de demanda, estratègies comercials, obligacions de notificació i instruments de supervisió. Algunes responsabilitats ja estan documentades i altres requereixen investigació, però totes han de poder ser examinades públicament.

Els laboratoris han de respondre per les seves obligacions industrials i legals; els reguladors, per les seves actuacions de vigilància; els governs, per la preparació del sistema sanitari i l'efectivitat de les mesures adoptades; i les entitats finançadores, per les condicions d'accés als tractaments. Cap comunicat institucional pot substituir aquest examen, cap explicació empresarial hauria de ser acceptada sense contrast i cap responsable polític hauria de confondre el fet de gestionar una crisi amb haver-la resolt. La rendició de comptes no és una persecució dels responsables públics o privats, sinó una condició indispensable perquè el sistema mereixi la confiança de la ciutadania.

La factura del fracàs

La indústria pot calcular les unitats que no ha fabricat, els distribuïdors poden calcular les comandes pendents i les administracions poden calcular les partides pressupostàries. Però qui calcula les nits sense dormir, les jornades de treball perdudes, l'angoixa d'haver d'interrompre un tractament o les despeses extraordinàries que suporten les famílies? Aquests costos també existeixen. Potser no apareixen als balanços dels laboratoris ni als informes de gestió dels ministeris, però formen part de les conseqüències reals d'un desabastiment.

Per això em nego a acceptar que aquesta crisi es tanqui amb un comunicat que anunciï el restabliment progressiu del subministrament. Cal saber què va fallar, per què va fallar, qui ho sabia i què es farà perquè no torni a passar. I, en el cas d'Andorra, encara falta una informació elemental: conèixer amb precisió fins a quin punt aquesta crisi internacional ha afectat els medicaments disponibles al Principat. Sense dades, qualsevol proclamació de normalitat resulta insuficient i qualsevol denúncia d'una negligència concreta continua pendent de demostració.

La pregunta que cap govern hauria de poder esquivar

La salut no pot funcionar com una loteria geogràfica. No hauria de dependre de si una farmàcia disposa de les últimes unitats d'un medicament, de si un laboratori considera rendible continuar comercialitzant-lo o de si una alternativa està inclosa en una determinada llista de finançament. El benefici empresarial és legítim, les dificultats industrials poden ser reals i les administracions tenen competències i recursos limitats. Però cap d'aquestes circumstàncies elimina la necessitat de retre comptes. El que resulta políticament intolerable és que el sistema pugui identificar els seus errors amb una precisió extraordinària i, malgrat això, deixi els afectats sense una solució adequada.

A Espanya, l'incompliment comunicat per l'AEMPS exigeix conseqüències proporcionades i transparència sobre les actuacions realitzades. A Andorra, el Govern, el Ministeri de Salut i la CASS han d'explicar com prevenen aquestes crisis i quina protecció ofereixen quan els proveïdors internacionals fallen. No demanem favors, sinó responsabilitats, dades i garanties. Perquè darrere de cada medicament que falta hi ha una persona que no pot esperar indefinidament, i perquè governar no consisteix a administrar excuses, sinó a assumir responsabilitats.

Un país pot ser petit, pot dependre de l'exterior i pot tenir recursos limitats. El que no pot permetre's és que la incertesa dels pacients es converteixi en una forma habitual de funcionament del seu sistema sanitari. La salut no hauria de dependre de la sort, del poder adquisitiu ni de la capacitat de cadascú per superar obstacles burocràtics. Quan el mercat falla, l'Estat ha de demostrar per què existeix. I quan l'Estat no és capaç de garantir una resposta adequada, els ciutadans tenen tot el dret d'exigir explicacions i responsabilitats.