Texte original publié par No es época para tontos.
La banca andorrana ha registrat un moviment prou important perquè qualsevol plaça financera seriosa hagués exigit explicacions immediates. Entre el primer i el segon trimestre del 2026, els actius bruts de les entitats andorranes davant de no residents haurien passat d’uns 8.560 milions d’euros a aproximadament 7.788 milions. La diferència ronda els 774 milions d’euros en només noranta dies. És prop d’un 9% dels actius exteriors bruts del sistema en un trimestre.
I, tanmateix, bona part de la informació publicada s’ha limitat a repetir que la posició exterior neta de la banca disminueix un 7,6% interanual. Aquesta és la primera distorsió del relat: mirar la fotografia d’un any per evitar explicar què ha passat durant els últims tres mesos. La posició neta se situava entorn dels 5.300 milions d’euros a finals del 2025 i durant el primer trimestre del 2026; entre març i juny cau gairebé 700 milions, aproximadament un 13,2% trimestral.
Cal ser rigorosos: aquests diners no han “desaparegut” necessàriament. No hi ha, amb les dades disponibles, cap prova d’un forat patrimonial, d’insolvència ni d’una fugida massiva de dipòsits. Poden existir reclassificacions comptables, moviments entre empreses del mateix grup, venciments de bons, variacions de valoració o trasllats d’actius cap a filials estrangeres. Precisament per això la manca d’explicacions resulta tan greu.
Les dades tampoc encaixen amb un pànic bancari. Els passius davant de no residents només baixen d’uns 3.267 milions a 3.193 milions, uns 73 milions. Mentrestant, els actius exteriors es redueixen prop de 775 milions. La desproporció és enorme. No sembla que siguin els clients estrangers els que obliguin les entitats a vendre actius massivament per retornar dipòsits. El moviment està sobretot a l’altra banda del balanç: en les decisions de tresoreria i inversió de les pròpies entitats. Tampoc no hi ha senyals clars d’una fugida massiva de diners dels residents. L’agregat monetari M3 es manté pràcticament pla, passant d’uns 7.420 milions a 7.434 milions.
Una part del moviment podria haver tornat a l’economia andorrana. Els actius bancaris davant de sectors residents augmenten d’aproximadament 3.991 milions a 4.105 milions, uns 114 milions. Podria ser una repatriació parcial d’inversions internacionals per augmentar el crèdit intern. Però l’aritmètica continua deixant una pregunta enorme: si als 774 milions de reducció exterior hi restem aquests 114 milions, encara queden uns 660 milions sense una explicació pública clara.
Aquest és el veritable problema. No podem afirmar que existeixi una crisi, però tampoc podem considerar normal que centenars de milions canviïn de posició dins del balanç del sistema sense una explicació proporcional a la magnitud del moviment.
La qüestió és especialment sensible en una plaça financera com Andorra, amb un sistema bancari molt gran en relació amb l’economia del país, una elevada exposició internacional i una dependència important de capitals de no residents. En aquest context, saber si aquests actius eren liquiditat immediata, préstecs intragrup, bons vençuts o simples reclassificacions no és cap detall tècnic.
I aquí apareix també el fracàs de bona part de la premsa local. Quan els mitjans reprodueixen les mateixes xifres, el mateix relat i les mateixes justificacions sense formular la pregunta elemental —per què els actius bruts davant de l’exterior han caigut gairebé un 10% en tres mesos?— deixen d’exercir de contrapoder i passen a funcionar com a simples distribuïdors de comunicats.
L’AFA i les pròpies entitats haurien de respondre quatre preguntes molt concretes: quina part dels 774 milions correspon a operacions intragrup; quina part prové de venciments o canvis de valoració; quin impacte ha tingut sobre les ràtios de liquiditat; i si el moviment és generalitzat o està concentrat en una sola entitat.
No sabem que hi hagi un forat. No sabem que hi hagi una crisi. Però sí sabem que centenars de milions han canviat de lloc sense una explicació pública suficient. I en una plaça financera que viu de la confiança, això ja és notícia.
