Texte original publié par No es época para tontos.
El cas Gao Ping va destapar una trama multimilionària de frau fiscal i blanqueig de capitals amb ramificacions a Espanya i Andorra. Però, més d’una dècada després, les condemnes i les investigacions continuen deixant una pregunta incòmoda: es va perseguir tota la xarxa amb el mateix rigor?
En aquest episodi analitzem el paper de la Banca Privada d’Andorra, la condemna de divuit exdirectius i exempleats de l’entitat, i el contrast amb el tractament rebut per altres actors relacionats amb Rafael Pallardó i les seves operacions. Les seves agendes van ser una peça central contra la BPA, però Pallardó no va ser imputat ni va declarar en el judici andorrà i, a Espanya, va evitar la presó amb una multa mínima en comparació amb les penes imposades als responsables de l’entitat andorrana.
També examinem els casos de Josef Bashe i Josep Anton Bellido, noms vinculats a operacions de compensació, evasió fiscal i blanqueig que, malgrat aparèixer en documents i investigacions policials, van quedar fora del centre del procediment o sense una investigació equivalent.
El resultat és un relat ple d’interrogants sobre la selecció dels acusats, la proporcionalitat de les condemnes i la possible protecció de determinades persones o institucions. Una anàlisi crítica sobre la BPA, la Batllia d’Andorra i l’Audiència Nacional espanyola que planteja una qüestió essencial: estem davant d’una aplicació imparcial de la justícia o d’un cas construït per concentrar tota la responsabilitat en una sola entitat?
