Texte original publié par No es época para tontos.
Un conflicte laboral pot amagar una lluita molt més profunda pel poder, la memòria i el futur d’una institució. En aquest episodi analitzem el litigi entre una exsecretària i el Cercle Ramon Llull, un cas que va més enllà de les acusacions d’assetjament i de la reorganització de les condicions de treball.
Durant prop de trenta anys, Antoni Hortodó va presidir l’entitat i va consolidar un model fortament centralitzat. L’arribada d’una nova presidència, disposada a revisar funcions, recursos i dinàmiques internes, va provocar una ruptura amb l’estructura anterior i va desencadenar una batalla judicial carregada d’implicacions institucionals.
El relat ens trasllada també als orígens del Cercle Ramon Llull i a les tensions sorgides durant els anys noranta al voltant de la construcció d’una estructura maçònica andorrana. Documents i testimonis situen el 8 de juny de 1998 com un moment determinant en la consolidació del poder d’Hortodó i en el conflicte amb sectors que defensaven una sobirania realment governada des d’Andorra.
Analitzem el paper dels testimonis vinculats a l’antiga etapa, el correu del 7 d’agost amb la controvertida relació de tasques, el deteriorament psicològic acreditat mèdicament i la diferència essencial entre provar un patiment i demostrar jurídicament l’existència d’assetjament.
Al fons del cas hi ha una pregunta decisiva: es jutja únicament un conflicte entre una treballadora i una associació, o també es disputa el control del relat, dels recursos i de la memòria institucional del Cercle Ramon Llull? Una història sobre poder, continuïtat i resistència al canvi que obliga a preguntar-nos qui controla les institucions i fins on pot arribar per conservar aquest control.
