Texte original publié par No es época para tontos.

Un desnonament, una llei de protecció i la resposta del govern dels jutges a un periodista: qui vigila qui jutja?

La història comença davant d’una bústia. Una empresa de missatgeria hi hauria dipositat cartes de la propietat els dies 10 i 13 de juny del 2025. El llogater va discutir haver rebut la notificació. La Sala Civil va donar la notificació per acreditada amb un certificat, una fotografia i un vídeo. D’aquella bústia surt una conseqüència descomunal: la possibilitat de perdre la casa perquè, un cop avisat, l’arrendatari no va oposar-se expressament a la no-renovació. En plena crisi d’habitatge, un formalisme pot pesar més que una llar.

La Llei 24/2023 havia introduït una expressió decisiva: davant la manca d’acord entre les parts, el sistema de pròrrogues «s’aplica». La fórmula substituïa l’antiga lògica del «pot exigir», que reclamava iniciativa al llogater. El legislador semblava voler protegir sense exigir coneixements jurídics. Però la sentència 51/2026 interpreta que el preavís del propietari obliga l’inquilí a reaccionar i invocar el seu dret. Els jutges invoquen les normes generals dels contractes i precedents judicials. Cal explicar-ho; i cal poder discutir-ho. Perquè si la llei instal·la una porta automàtica, per què la jurisprudència torna a demanar una contrasenya?

Els responsables d’aquella sentència tenen nom: Vincent Anière, Jaume Tor Porta i Carles Cruz Moratones. Els mateixos magistrats van signar la 95/2026, que va rebutjar una altra expulsió per falta de justificació suficient d’unes obres. No són casos idèntics: venciment d’un contracte i resolució anticipada per presumpte incompliment. Confondre’ls seria un error. Però distingir-los no resol la pregunta social de fons: quan una norma especial vol protegir el més feble, fins a quin punt la interpretació judicial pot convertir aquella protecció en una cursa d’obstacles?

La qüestió va arribar a la premsa. Gabriel Pérez, d’Altaveu, va publicar dos treballs els dies 25 i 26 d’octubre. L’endemà, el Consell Superior de la Justícia (CSJ) va respondre amb una llarga rèplica. Hi assenyalava que els textos eren del «mateix redactor» i en qüestionava els fets i les conclusions. No hi escrivia el nom del periodista, però tampoc no es limitava a una nota neutra d’aclariments. El govern dels jutges entrava així en el debat periodístic. Ja no parlava una sala a través de les sentències, sinó la institució que administra el sistema judicial.

El CSJ té dret a rectificar errors, naturalment. El dret de rèplica és indiscutible. Però una cosa és corregir una dada i una altra desplegar el pes simbòlic de la cúpula judicial davant un redactor d’un mitjà petit. El president del CSJ és Josep Maria Rossell Pons, ministre de Justícia i Interior entre el 2019 i el 2023. No consta que redactés la rèplica ni que ordenés intimidar ningú. La pregunta és institucional: qui va decidir que era proporcionat fer aquesta intervenció? Amb quin criteri? I per què la defensa pública d’una interpretació controvertida ha de venir de l’òrgan de govern de la judicatura?

El Tribunal Constitucional va inadmetre el recurs d’empara 2026-79-RE. Hi consten Pere Pastor Vilanova, Víctor Torre de Silva López de Letona, Jean-Yves Caullet i Joan Manel Abril Campoy. La inadmissió no fa indiscutible la interpretació de la llei ordinària. Un tribunal resol litigis; no decreta el final del debat públic.

Hi ha, a més, una ombra normativa que no es pot ignorar: l’article 366 del Codi penal castiga imputacions públiques falses fetes amb coneixement de la falsedat o menyspreu temerari per la veritat, i agreuja la resposta quan es difonen per mitjans o internet. No s’ha acreditat cap procediment penal contra Pérez per aquests articles. Però el Comitè de Drets Humans de l’ONU ha advertit dels riscos d’efecte dissuasiu sobre l’expressió, i Estrasburg, en el cas Morice contra França, ha protegit la crítica fonamentada als jutges. La llibertat de premsa no es mesura només per les notícies que es publiquen, sinó també per les que algú deixa d’investigar per por del cost.

El cas exigeix les actes parlamentàries, els precedents judicials complets i transparència sobre com es va aprovar la rèplica del CSJ. No per inventar culpables o complots, sinó per separar autoritat i immunitat. Una democràcia necessita jutges independents, però no jutges blindats a les preguntes. Quan un ciutadà pot perdre el sostre per no conèixer la fórmula precisa i un periodista rep la contestació solemne del govern judicial per qüestionar-la, la pregunta ja no és qui ha guanyat el plet. És qui pot permetre’s discutir el poder sense pagar-ne un preu que no figura a cap sentència.