Texte original publié par No es época para tontos.
23 de setembre de 2026. Barri del Retiro, Madrid. Desenes de furgons policials, centenars de veïns i activistes i, al centre d’un desplegament extraordinari, una dona de 87 anys, amb una discapacitat reconeguda del 50%, diverses operacions de maluc i dependent d’una cadira de rodes. Maricarmen és retirada en llitera del pis on havia viscut durant 71 anys, envoltada d’antiavalots. Aquesta investigació parteix d’aquesta imatge, però no es queda en la indignació: intenta reconstruir la maquinària legal, política i financera que la va fer possible.
Maricarmen vivia amb un contracte de renda antiga originat l’any 1956. Durant dècades va pagar el lloguer i les despeses. Quan l’immoble canvia de mans, la lògica també canvia: el pis deixa de ser simplement una llar i passa a ser un actiu del qual cal maximitzar el rendiment. El lloguer, d’uns 500 euros mensuals, acaba sent reclamat per 2.650 euros. Maricarmen recorre als tribunals i, en primera instància, guanya. Però l’Audiència Provincial revoca aquella decisió basant-se en una qüestió tècnica vinculada a la subrogació del contracte i al percentatge de discapacitat exigit legalment. El Tribunal Suprem no admet posteriorment el recurs.
Ni la petició de mesures provisionals del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU, ni l’oferta d’un donant disposat a assumir el nou lloguer, ni els intents de mediació van impedir el desnonament. El programa planteja així la seva tesi central: no estem davant d’un accident excepcional del sistema, sinó davant d’un model capaç de funcionar legalment i amb enorme eficiència mentre transforma l’habitatge en rendibilitat financera.
A partir d’aquí seguim els diners. Després de la crisi de 2008, enormes carteres immobiliàries passen del sistema bancari al capital institucional. L’anàlisi aborda el paper de les SOCIMI, els grans fons i operacions com la transferència d’una cartera immobiliària valorada en aproximadament 12.800 milions d’euros a Coral Homes i el control majoritari posterior de Lone Star. També examina les connexions entre CaixaBank, CriteriaCaixa i el capital immobiliari, i com aquest ecosistema arriba fins a Andorra, convertida en un node cada vegada més integrat en circuits de private equity, inversió alternativa i grans operacions patrimonials. El podcast és explícit en una qüestió: no s’afirma que aquestes estructures siguin il·legals. Precisament el problema plantejat és que poden operar dins de la legalitat.
La investigació arriba després a la política. El 2026, diverses mesures extraordinàries destinades a frenar desnonaments de persones vulnerables, prorrogar contractes i limitar temporalment determinades pujades són rebutjades al Congrés amb els vots de PP, VOX i Junts. El programa no afirma que aquests partits ordenessin el desnonament de Maricarmen, però sí analitza la conseqüència política concreta d’eliminar mecanismes de protecció en plena emergència residencial.
I arribem a Girona. El reportatge examina la trajectòria professional de Marta Madrenas, vinculada durant anys al sector immobiliari i posteriorment alcaldessa de Girona i diputada. També reconstrueix una operació de 2023 en què l’Ajuntament de Girona, sota la seva administració, va adquirir per més de 131.000 euros un immoble a Coral Homes per destinar-lo a equipament cívic. La transcripció remarca que no hi ha cap acusació de suborn, comissió il·legal o concurs manipulat: la qüestió és política. Pocs dies abans, una resolució judicial havia qüestionat l’actuació de Coral Homes en un altre procediment de desnonament d’una família vulnerable. El contrast serveix per preguntar fins a quin punt les administracions han normalitzat els grans propietaris institucionals com un actor més del mercat.
El recorregut acaba connectant Madrid, Girona i Andorra amb una mateixa pregunta: què passa quan bancs, fons, societats immobiliàries, administracions i decisions parlamentàries comparteixen un ecosistema en què l’habitatge és valorat principalment per la seva rendibilitat?
Maricarmen és avui el rostre visible. Però la pregunta final és molt més incòmoda:
si una màquina legal, financera i política ha estat capaç de treure de casa una dona de 87 anys després de 71 anys vivint-hi, què et fa pensar que demà la teva adreça no entrarà també al càlcul?
