Texte original publié par No es época para tontos.
Les declaracions de Gerard Alís sobre el calendari del referèndum de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea obren una qüestió que va molt més enllà d’una simple discussió de dates: Andorra ha d’esperar que Brussel·les acabi els seus procediments abans de preguntar als seus propis ciutadans?
Aquest és el punt de partida d’El Debat. D’una banda, la posició defensada per Demòcrates per Andorra i el Govern: esperar que el Parlament Europeu completi el procés aporta seguretat institucional, evita sotmetre a votació un acord que hipotèticament podria quedar bloquejat a Europa i permet arribar al referèndum amb totes les garanties polítiques.
De l’altra, la tesi defensada per Gerard Alís: el text ja està tancat, la negociació ha acabat i no existeix cap impediment jurídic que obligui Andorra a esperar Brussel·les per celebrar el referèndum. Europa pot continuar els seus tràmits mentre Andorra desenvolupa paral·lelament el seu procés democràtic.
El debat entra directament en el terreny constitucional. La discussió gira al voltant de la diferència entre signatura, ratificació, consentiment europeu i consulta ciutadana. Són procediments diferents i no necessàriament consecutius. La pregunta central és simple: si el contingut de l’Acord ja és conegut i no serà reescrit unilateralment pel Parlament Europeu, què guanya realment el ciutadà andorrà esperant mesos abans de votar?
La defensa del calendari europeu respon amb un argument de prudència: en una negociació tan asimètrica, un petit Estat pot preferir conèixer primer la decisió definitiva de la Unió Europea. Convocar el referèndum abans podria provocar que Andorra aprovés políticament un acord que després Europa no culminés.
Però aquesta prudència també genera una pregunta incòmoda: quan deixa de ser prudència i es converteix en una decisió política per controlar el moment de la votació?
El programa analitza especialment què passaria si el referèndum acabés traslladant-se a la pròxima legislatura. En aquest escenari, l’Acord d’Associació podria convertir les eleccions generals en un plebiscit sobre Europa i relegar a segon pla el balanç intern de Demòcrates per Andorra: habitatge, salaris, pensions, immigració, justícia, model econòmic i gestió política.
És aquí on la posició d’Alís adquireix més força política: resoldre ara el debat europeu i deixar que les pròximes eleccions jutgin després la situació interna d’Andorra.
El debat no qüestiona necessàriament l’Acord d’Associació. Al contrari. Alís defensa el sí i considera positiu l’encaix amb Europa. La discrepància és sobre qui ha de marcar el calendari.
La conclusió deixa una pregunta oberta que concentra tot el programa: si jurídicament Andorra pot votar, si el text ja està tancat i si tots afirmen que la decisió final correspon als ciutadans, què és exactament el que impedeix convocar el referèndum ara?
