Text original publicat per No es época para tontos.

Qui va decidir que la veu dels nostres padrins havia de quedar arraconada? Quan vam començar a considerar estranyes les paraules que durant segles havien estat normals a les cases, als camins i al Consell de la Terra? I què perd Andorra quan perd una manera pròpia d'explicar el món?

En aquest pòdcast, Josep i Rachael viatgen fins al cor de les Valls Neutres per obrir una investigació sobre un patrimoni sovint oblidat: el parlar tradicional andorrà. Els arxius en conserven paraules, grafies i construccions.

L'any 1617, els llibres del Consell recollien un acord amb aquestes paraules: «Dit dia areste lo Consel que los cònsols de Andora agen de fer adobar lo pont Nou». Quatre segles després encara entenem l'acord, però no totes les seves formes.

«Lo Consel». «La Tera». «Asò». «Púgon». «Fassen». «Gustísia». No són decoracions folklòriques: són formes presents en documents andorrans. La gent les feia servir per administrar camins, establir preus, resoldre conflictes i decidir sobre els afers de les parròquies.

POSOBRA: UN PAÍS DINS D'UNA PARAULA

«Demà és posobra», deia la padrina. La vigília de la festa: el foc encès, el menjar preparat, la casa a punt i l'espera d'un dia especial. Posobra és més que una definició de diccionari: evoca tot un univers de costums que una família pot transmetre amb una sola paraula.

I després arriben la pitavola, la serenalla, l'aixarnola, el gicar, la posella, el botir-se. Papallones, sargantanes, espurnes, gestos i objectes de la vida quotidiana. Algunes d'aquestes veus també es coneixen en altres contrades pirinenques. Això no disminueix el valor que tenen en la memòria d'Andorra. Les paraules no necessiten passaport.

Per què moltes han desaparegut de la conversa habitual? Com han canviat la parla l'escola, l'administració, les migracions, la televisió i la uniformització escrita? Cal comparar documents i escoltar testimonis.

ANDORRA NO ÉS CATALUNYA

El debat sobre la llengua no pot servir per esborrar la història política. Andorra és un Estat sobirà, amb institucions, lleis, parròquies i memòria pròpies. Compartir una tradició lingüística amb altres territoris no converteix les Valls en una comarca de Catalunya ni les sotmet a cap projecte nacional extern.

Al mateix temps, rigor vol dir mirar tots els documents: els estudis filològics classifiquen el parlar històric andorrà dins del català nord-occidental, i la Constitució estableix que el català és la llengua oficial. Presentar avui l'andorrà com una llengua oficial independent seria confondre una reivindicació amb una realitat jurídica.

Però això no tanca la qüestió. La Llei 6/2024 reconeix expressament que la variant lingüística andorrana ha de ser objecte d'estudi i protecció. Si aquesta obligació existeix, on són els resultats? Quantes veus antigues hem enregistrat? Quants manuscrits estan a l'abast dels ciutadans? Quines formes locals s'ensenyen als infants? Quines respostes han donat les institucions?

DE L'ARXIU A LA VEU

Els estudis sobre el parlar d'Andorra dels segles XVII, XVIII, XIX i XX permeten resseguir quatre-cents anys de canvis. Les actes del Consell, els processos judicials, els testaments i els records enregistrats dels padrins són testimonis essencials. També s'han estudiat noms de lloc que podrien guardar rastres de llengües anteriors als romans; aquesta hipòtesi mereix investigació, però no prova que existís una llengua andorrana autònoma posteriorment suprimida.

El repte és identificar què s'ha perdut, quan, per què i què podem recuperar. Defensar la veu tradicional de les Valls no exigeix negar l'existència d'altres parlars; exigeix evitar que el nostre quedi reduït a una curiositat de museu.

UNA PETICIÓ QUE NO VOL QUEDAR EN PARAULES

El 13 de novembre de 2024 es va redactar una proposta sobre el foment de la llengua andorrana. Avui, el pòdcast culmina amb una petició ciutadana adreçada a la Sindicatura: un pla públic de preservació, un arxiu digital dels textos històrics, enregistraments a les set parròquies, un diccionari de veus i pronunciacions, materials escolars, programes de ràdio i una comissió d'estudi independent.

No demanem que es falsifiqui la història. Demanem que s'obri. Que es pugui escoltar la veu dels padrins sense vergonya ni condescendència. Que una criatura conegui el significat de «posobra» i que un document de 1617 no sigui una relíquia incomprensible, sinó part viva de la nostra cultura.

Potser avui som a la posobra d'una recuperació. La vigília d'una decisió senzilla però urgent: deixar que el silenci s'imposi o tornar a escoltar els qui ens precediren.

Andorra no ha d'inventar una veu: ha de preservar la que els seus arxius i els seus habitants encara conserven.

Que no s'apagui la veu de la Terra.

Visca Andorra. Visca el parlar de les Valls Neutres!

PÒDCAST: Josep i Rachael #Andorra #ParlarAndorra #VallsNeutres #LlenguaAndorrana #HistoriaAndorra #Patrimoni #RadioAndorra

El reproductor es carrega en prémer «Veure vídeo».Obre a YouTube