Text original publicat per No es época para tontos.

«Qui ens ha fet creure que la veu dels nostres padrins no valia prou?»

La neu cau sobre les Valls. Una padrina, vora el foc, anuncia: «Demà és posobra». La vigília d'una festa. Només una paraula i reapareix tot un món de costums i records.

Així comença el segon debat de Josep i Rachael. No és una disputa sobre mots pintorescos: és una investigació sobre memòria, sobirania i una pregunta incòmoda. Per què el parlar dels padrins té tan poca presència pública?

ELS DOCUMENTS PARLEN

L'any 1617, les actes del Consell de la Terra deixaven escrit: «Dit dia areste lo Consel que los cònsols de Andora agen de fer adobar lo pont Nou».

No és llatí ni una imitació moderna. És un acord andorrà de fa més de quatre-cents anys. «Areste» indica que el Consell acorda; «adobar», reparar. «Lo Consel», «la Tera», «asò», «púgon», «fassen»: la veu escrita d'aquell temps.

Els papers parlen de la quístia, el tribut; del cortó, mesura del vi; de camins, penes i decisions parroquials. No eren paraules de museu: feien funcionar el país.

Però Josep planteja una distinció decisiva: preservar els documents no és suficient. «Un arxiu pot guardar una llengua com un congelador guarda allò que ja no viu. Jo vull que torne a sonar.»

POSOBRA, PITAVOLA, SERENALLA: LA MEMÒRIA QUE CAMINA

Una pitavola és una papallona. Una serenalla, una sargantana. Una aixarnola, una espurna. Una posella, una lleixa. Gicar és deixar; botir-se, enfadar-se. I el clípol, molt més recent, mostra que la parla andorrana també ha sabut posar nom a la modernitat.

Alguns mots són compartits amb altres terres pirinenques. No els resta valor: les paraules no necessiten passaport.

Rachael exigeix rigor: «O Caso» no està acreditat com a expressió històrica pròpia; no s'ha de confondre amb ocàs, la posta del sol. Defensar el patrimoni no és inventar-lo.

L'ESTÀNDARD ENS HA PROTEGIT O ENS HA ESBORRAT?

Aquí el debat s'encén.

Josep denuncia que l'escola, els mitjans i la burocràcia poden acabar uniformitzant la parla fins a desdibuixar la pronúncia i les expressions de casa. «De què serveix salvar el continent si perdem el paisatge que hi havia a dins?», pregunta.

Rachael replica que la normalització també ha estat una eina de cohesió en un país transformat per la immigració i per la pressió de diverses llengües. Sense una llengua comuna a l'administració i a l'educació, diu, Andorra hauria afrontat altres riscos.

Coincideixen en un punt: l'estàndard i la parla dels padrins poden conviure.

ANDORRA NO ÉS UNA EXTENSIÓ DE CATALUNYA

La història lingüística i la història de la sobirania no són la mateixa cosa.

Andorra és un Estat independent, amb institucions i continuïtat històrica pròpies. Compartir llengua amb territoris veïns no implica pertànyer a un altre Estat ni obliga a abraçar cap projecte nacional extern. Les Valls no són una província pendent d'assimilació.

Però la reivindicació identitària no autoritza a falsejar el dret vigent: l'article 2 de la Constitució de 1993 estableix el català com a llengua oficial. I l'article 7 de la Llei 6/2024 estableix que la variant lingüística andorrana ha de ser estudiada i protegida.

És aquí on Josep llança la pregunta central: «Si l'Estat reconeix el nostre parlar, per què no li dóna una veu institucional més poderosa?»

Rachael hi respon amb una altra: «Què s'ha fet exactament per complir aquesta obligació?» No hi ha proves d'un pla secret d'annexió; sí que hi ha una responsabilitat pública de preservar allò que la llei reconeix.

DE LA INDIGNACIÓ A UNA PETICIÓ CONCRETA

El novembre de 2024 es va formular una proposta de foment de la llengua andorrana. El debat d'avui va més enllà de la nostàlgia i culmina amb una petició ciutadana adreçada a la Sindicatura del Consell General, encara pendent de registre.

Què es demana? Un arxiu digital obert de manuscrits i actes; enregistrar les veus dels padrins de les set parròquies; elaborar un diccionari històric de mots i pronunciacions; introduir aquest patrimoni a les escoles; obrir-li espais a la ràdio i als pòdcasts; constituir una comissió científica independent; publicar un informe sobre el compliment de la llei i preparar un pla d'actuació, amb pressupost i termini de sis mesos.

No és una declaració de guerra contra cap llengua. És una demanda de memòria, coneixement i responsabilitat institucional.

Perquè potser l'autèntica veu robada no és la que algú ha prohibit, sinó aquella que hem anat deixant d'escoltar.

La neu continua caient. El foc encara crema. La padrina encara diu «posobra». La pregunta és si els seus néts sabran què vol dir.

Que no s'apague la veu de la Terra. Visca Andorra i visca el parlar de les Valls!

Josep i Rachael · Segon debat · Ràdio Andorra

#Andorra #ParlarAndorrà #LaVeuRobada #VallsNeutres #HistòriaAndorra #PatrimoniLingüístic

El reproductor es carrega en prémer «Veure vídeo».Obre a YouTube