Text original publicat per No es época para tontos.

Imaginin-se que una entitat els reclama gairebé sis milions d’euros i reconeix judicialment que un crèdit s’ha cedit a un fons. Imaginin-se, després, que la Batllia dicta sentència, que el Tribunal Superior l’anul·la i ordena corregir-ne els defectes. Ara imaginin-se que es torna a dictar sentència i que el Superior l’ha de tornar a anul·lar. És una història real de la justícia andorrana.

El procediment 1000075/2018 va començar quan Vall Banc va reclamar a Josep-Maria Loan Fité quatre crèdits per 5.735.225,29 euros, sense interessos posteriors. El setembre de 2019, però, el banc va manifestar judicialment que un dels crèdits havia estat titulitzat i cedit a un fons, tot i gestionar-ne el cobrament. Aquí neix una pregunta elemental: qui és el titular, qui té facultats per cobrar i qui pot reclamar judicialment en nom propi? Són tres qüestions diferents. Un gestor pot cobrar per compte d’un tercer, però ha d’acreditar amb quin títol ho fa.

La història es complica amb l’aparició de Pleyade 21, que sol·licita succeir processalment Vall Banc. La Batllia dicta una primera sentència el 3 de maig de 2023. El 8 d’abril de 2025, el Tribunal Superior anul·la aquella sentència i la decisió sobre la successió processal. Cal tornar enrere i donar les garanties necessàries per acreditar la transmissió dels crèdits i escoltar la defensa. Però el segon intent també naufraga.

El setembre de 2025 sembla inversemblant, però consta en les resolucions. El dia 2, Pleyade 21 aporta documentació. El 16, el tribunal col·legiat de la Batllia, amb Nadia Alís Cirera com a ponent, reconeix la successió processal sense donar a la part demandada l’audiència prèvia que havia estat ordenada. El 24 resol sobre un desistiment i el 29 dicta una nova sentència. Mentrestant, els recursos de reposició no havien rebut una resposta de fons. Acabaran rebutjats el gener de 2026 per pèrdua sobrevinguda d’objecte.

El 9 d’octubre de 2026 arriba la segona devolució. En la sentència 000108/2026, la Sala Civil del Tribunal Superior declara nuls de ple dret els autes del 16 i el 24 de setembre i la sentència del 29. Constata una «indefensió material efectiva»: no es va permetre discutir abans de la decisió els documents sobre qui podia reclamar. El Superior també explica que aquestes infraccions no proven, per elles mateixes, parcialitat judicial. No acreditar intencionalitat no fa normal repetir dues vegades un procés milionari.

La defensa assenyala sis moments en què Vall Banc i després Pleyade 21 van poder aportar o aclarir la titularitat: la demanda, la prova del 2019, la petició de successió, la primera apel·lació, el requeriment de 2025 i les certificacions de setembre. No són sis terminis equivalents, però sí una successió d’ocasions per aclarir un extrem bàsic. La documentació sobre la transmissió cita tres identificadors d’actius que no coincideixen directament amb les quatre referències reclamades. Pot existir una equivalència tècnica perfectament legítima. La pregunta és on és la conciliació documental que permeti comprovar-la.

I darrere la disputa judicial hi ha el fons Vall Banc Fons Real Estate FI. Les dades aportades en mostren una caiguda històrica del 89,34% del valor per participació. Això no equival a dir que s’hagi robat el 89,34% del patrimoni: una pèrdua de valor no és una prova d’apropiació. Però sí que exigeix preguntar pels comptes auditats, l’inventari d’actius, les transmissions i el destí dels eventuals cobraments. La gestora i el dipositari tenen funcions diferents, i la baixa d’una gestora no prova per si sola la liquidació definitiva del fons.

També hi ha preguntes institucionals. Què han supervisat l’AFA i l’AREB en relació amb aquests actius? Quina informació té el Consell Superior de la Justícia sobre les dues anul·lacions? Quines actuacions corresponen a la Fiscalia? El Govern no pot dictar sentències ni interferir en la independència dels jutges, però sí respondre sobre transparència i polítiques públiques dins de les seves competències. La premsa ha informat de l’anul·lació, però informar d’un revés judicial no és el mateix que seguir el rastre financer d’un crèdit fins a l’últim assentament comptable.

Andorra vol projectar confiança bancària i seguretat jurídica al món. Cap d’aquestes credencials no es reforça amb sentències anul·lades, defenses privades d’audiència i preguntes financeres que continuen obertes. Potser Pleyade acabarà acreditant els seus drets; potser una part de la reclamació prosperarà. Encara no hi ha resolució definitiva sobre el fons de totes aquestes qüestions. El que sí que hi ha són dues sentències anul·lades i una indefensió declarada pel mateix Tribunal Superior. En aquest ping-pong, la justícia pot ordenar repetir el punt. El que no pot exigir és que la ciutadania oblidi el marcador.