Text original publicat per No es época para tontos.
Dues detencions i una cadena de responsabilitats sota sospita.
Andorra presumeix de ser un país segur. Però la seguretat també depèn de les garanties davant del poder. El cas de Josep Parramon Llavet, analitzat per Andorra Justice Watch, obliga a plantejar una pregunta incòmoda: com pot acabar una discussió verbal davant d’un domicili convertida en dues detencions i anys de procediment penal?
El 18 de desembre del 2021, els agents P0415 i P0421 van anar a casa de Parramon a notificar-li una citació. Hi va haver una discussió i Parramon va anunciar que denunciaria els policies per prevaricació. Dos dies després, el 20 de desembre, els agents van sortir expressament a localitzar-lo. A les 10.25 hores el van detenir al carrer. Segons el relat policial, no va oposar resistència física.
No va ser una detenció espontània: va ser una actuació preparada. L’article 27 permet certes detencions sense ordre judicial, però obliga a justificar-ne la necessitat. Per què no es va optar per citar un ciutadà identificat i localitzable? Qui va decidir que calia emmanillar-lo per uns fets de quaranta-vuit hores abans?
Aquí apareix Alfons Alberca Sanvicens, fiscal de guàrdia, que va defensar la detenció durant l’habeas corpus, segons les pàgines 45-47. L’article 28 del Codi de procediment penal atribueix a la Fiscalia el control de l’oportunitat i la durada de determinades detencions policials. Alberca no figura acreditat com a autor de l’ordre inicial. Però això no esgota el problema: quan el van informar, quines instruccions va donar i per què va considerar justificada la privació de llibertat? Cal exigir els registres de trucades i les comunicacions policials.
El batlle Sergi Costa Gonçalves va rebutjar l’habeas corpus. En actuacions posteriors, l’expedient presenta una diferència significativa entre l’anunci de Parramon que denunciaria els agents per prevaricació i la menció del terme «prevaricadors». També consta una referència al fet que es va acollir al dret de no declarar. Una protesta no ha d’esdevenir automàticament delicte, ni el silenci pot substituir les proves. La Fiscalia acabaria retirant la imputació inicial per amenaces en aquest episodi.
La segona detenció, el gener del 2022, exigeix una explicació encara més precisa. La batlle Maria Àngels Moreno Aguirre havia demanat al director de la Policia, Jordi Moreno Blázquez, que es practiqués una citació. Un formulari policial consigna una recepció el 18 de desembre, mentre que una resolució posterior afirma que la notificació policial no es va poder practicar. També cita, però, notificacions fetes per personal judicial. Quina era vàlida? Qui la va verificar? I amb quin fonament es va declarar la incompareixença?
Moreno va ordenar la detenció el 12 de gener invocant l’article 102. El 18 de gener, l’agent P0376 la va executar. També hi consta una comunicació del comissari Miquel Àngel Barbolla amb la batlle. Parramon va comparèixer assistit per l’advocat Emili Campos. Després es va descartar la presó provisional per manca dels pressupòsits de l’article 103. Els dos articles regulen mesures diferents, però la qüestió és incontestable: era realment necessari arrestar-lo per aconseguir una compareixença judicial?
Altres anomalies obren interrogants. Un informe del 3 de març del 2021 assenyala que no es conserva l’enregistrament d’una conversa del 4 de desembre del 2020 a causa d’un problema tècnic. Entre les dues dates hi ha 89 dies. Encara no sabem quan es va comunicar per primera vegada l’incident a Fiscalia. L’article 22 obliga a examinar aquesta cronologia. Sense l’àudio, les paraules atribuïdes a cada persona mereixen una verificació rigorosa.
També s’ha de revisar la prescripció. L’auditoria identifica 245 dies entre dues actuacions visibles del 2026, un interval potencialment rellevant per als delictes contra l’honor. Cal comprovar les actuacions interruptives abans d’afirmar la prescripció; tampoc es pot ignorar aquesta possibilitat.
Les defenses d’Emili Campos i Pere Cristòfol i les decisions del Tribunal de Corts mereixen revisió. Cal reclamar les gravacions AXON originals, totes les notificacions, els registres horaris de la Policia i les instruccions de Fiscalia. Cal saber qui va decidir i per què.
El Govern ha de respondre dels mecanismes de control policial; la Fiscalia, de la supervisió de les detencions; i els òrgans judicials competents, de la qualitat i imparcialitat de les seves decisions. No cal inventar una conspiració per denunciar una successió d’actuacions que podria haver convertit una disputa verbal en un càstig desproporcionat.
Andorra pot figurar entre els països més segurs i conservar pràctiques que recorden una república bananera. La seguretat no val res si el ciutadà té por de qui l’hauria de protegir. Aquesta justícia temerària s’ha d’investigar i corregir abans que sigui massa tard.
ANDORRA JUSTICE WATCH · informacions.ad


