Text original publicat per No es época para tontos.

procediments. No es tracta de sancionar un magistrat perquè un tribunal superior discrepa de la seva interpretació. Es tracta de preguntar què passa quan es desconeixen regles bàsiques, es menystenen garanties processals elementals o es repeteixen errors d’una gravetat difícil de justificar.

I aquí arriba la qüestió de la transparència. Quants expedients s’obren? Quantes denúncies s’arxiven? Quines conductes es sancionen? Sense dades públiques suficients, com pot comprovar la ciutadania que el control disciplinari funciona? La independència judicial exigeix confiança, però la confiança no pot consistir a demanar fe cega en els mateixos òrgans encarregats de vigilar-se.

El debat també traspassa la frontera. La cooperació entre el Consell General del Poder Judicial espanyol i el Consell Superior de la Justícia d’Andorra permet que magistrats espanyols exerceixin funcions al Principat. S’hi esmenta el cas de Carles Cruz Moratones, magistrat vinculat a l’Audiència de Girona amb compatibilitat per actuar a la jurisdicció andorrana. Aquesta doble activitat no és, per si mateixa, cap irregularitat. La pregunta legítima és com es comproven les càrregues de treball, les incompatibilitats i l’eventual impacte sobre els retards judicials en dues jurisdiccions diferents.

La jurisprudència europea recorda una distinció decisiva: no n’hi ha prou que un jutge sigui subjectivament imparcial; també calen garanties objectives que dissipin els dubtes legítims sobre la seva imparcialitat. No és una acusació contra cap magistrat concret. És una exigència institucional de transparència i control.

L’argument contrari també mereix ser escoltat: si cada resolució revocada desencadenés una demanda contra el jutge, la justícia quedaria paralitzada i els magistrats optarien sempre per la decisió menys arriscada. Però aquest no és el dilema real. Ningú no reclama castigar totes les interpretacions discutibles. El que es reclama és separar l’error jurídic inevitable de la negligència professional greu, i garantir reparacions practicables quan els danys són acreditats.

La conclusió d’aquest episodi és tan simple com inquietant: una justícia independent ha de poder decidir sense por, però també ha de poder explicar com investiga els seus errors i com repara els perjudicis que causa. Quan els controls són opacs i les vies d’indemnització semblen inaccessibles, la frontera entre independència i impunitat es torna perillosament prima.

Andorra Justice Watch planteja una pregunta que cap Estat de dret no hauria d’esquivar: si la justícia exigeix responsabilitats a tothom, qui exigeix responsabilitats a la justícia?

El reproductor es carrega en prémer «Veure vídeo».Obre a YouTube