Text original publicat per No es época para tontos.
A les 8.32 del 28 d’octubre de 2026, la seguretat ferroviària va fer allò que s’esperava d’ella: aturar els trens. Una fallada del sistema LZB havia interromput la circulació de sis combois en un tram de noranta quilòmetres. Vuit minuts després, Adif va autoritzar reprendre la marxa. A les 8.53, un AVE de Renfe havia col·lidit amb un Iryo aturat al punt quilomètric 118, prop d’Urda, a Toledo. A primera hora de la tarda, el balanç ja era d’almenys 64 morts. La pregunta no és només què es va espatllar. És qui va decidir que es podia continuar.
Els trens transportaven 544 persones: 397 a l’AVE 2080 i 147 a l’Iryo 6076. Entre elles hi havia gent que treballava, dormia, tornava a casa o viatjava a una reunió. No eren peces d’una operació geopolítica. Eren passatgers que confiaven en una xarxa segura. Poques hores després, ja desapareixien darrere un combat de versions.
Segons fonts del Ministeri de Transports citades per Europa Press, el centre d’Adif hauria autoritzat la circulació normal quan la normativa exigia avançar «a la vista», amb un màxim de 40 quilòmetres per hora. L’AVE hauria arribat a assolir els 200. La diferència no és un tecnicisme: és l’abisme entre poder aturar-se davant d’un obstacle i convertir-lo en una sentència. Cal acreditar amb registres, i no filtracions, cada velocitat, cada ordre i la situació del tren immobilitzat.
Aquí hi ha el nucli de la investigació. Si l’LZB va detectar una incidència i va immobilitzar la circulació, la primera barrera de seguretat no havia fracassat del tot. Què va passar quan es va substituir la protecció automàtica per decisions humanes? Qui va confirmar que la via era lliure? Quines pantalles mostraven la posició de l’Iryo? Quina instrucció es va donar per ràdio? Es va advertir expressament de la limitació de velocitat? Les gravacions, la telemetria i els protocols importen més que les compareixences.
El testimoni de Fernando Seco descriu un AVE que es va aturar uns deu minuts, va reprendre la velocitat habitual i va patir un impacte brutal. Cristina Cuervas, responsable de relacions institucionals de Ghenova, també viatjava en aquell tren: recorda una frenada violenta i després el cos rodolant per terra. Fátima Báñez, exministra i presidenta de la Fundació CEOE, figurava entre els passatgers de l’Iryo. Els testimonis fixen la vivència; els seus càrrecs no els converteixen en objectius d’un atac.
El debat públic ha connectat passatgers vinculats a la indústria de defensa amb Ghenova, Indra, Navantia i les eleccions israelianes del dia anterior. Les agendes i els negocis es poden comprovar. Però entre una coincidència i una operació de sabotatge hi falta l’únic element que transforma una sospita en una hipòtesi sòlida: proves d’interferència sobre la infraestructura, la senyalització o el centre de control. Avui no n’hi ha de verificades. Ni Rússia, ni el Marroc, ni Israel, ni grups extremistes poden ser convertits en culpables per la mera proximitat d’uns fets.
Això no autoritza tampoc a tancar l’accident amb dues paraules: «error humà». L’expressió és còmoda perquè concentra la tragèdia en una sola persona, com si els procediments, la formació, la supervisió i les barreres redundants no existissin. Cal una auditoria tècnica independent, inclosa la integritat dels sistemes informàtics quan sigui pertinent, sense presentar un atac cibernètic com un fet. Cal saber si aquella ordre era possible, si era habitual, qui la podia supervisar i per què no hi havia una segona defensa efectiva.
El ministre Óscar Puente va anunciar que era al centre de control H24 des de les 9.40. La seva presència és pròpia d’una crisi d’aquesta magnitud; no prova cap conspiració. Però tampoc no el dispensa de donar explicacions sobre l’organització de seguretat que supervisa políticament. Després dels 46 morts d’Adamuz, el gener passat, una segona catàstrofe ferroviària el mateix any exigeix més que declaracions de confiança en el sistema.
No cal inventar sabotejadors per fer preguntes incòmodes. N’hi ha prou amb exigir que es conservin íntegrament les comunicacions, les dades dels trens, els registres d’Adif i la cronologia de les autoritzacions; que els investigadors treballin sense interferències; i que els familiars coneguin els resultats abans que les conclusions quedin reduïdes a una batalla política.
La intel·ligència artificial pot multiplicar imatges falses i unir fets reals amb fils imaginaris. I hi ha una altra manera de distorsionar la veritat, no menys perillosa: oferir una explicació prematura perquè ningú no continuï preguntant. A Urda, la veritat no depèn de qui proposi la teoria més espectacular, sinó de qui pugui reconstruir aquells minuts sense ocultar ni una ordre. Els morts no poden exigir res. Nosaltres sí: qui va autoritzar continuar, quan la seguretat havia ordenat aturar-se?

