Texto original publicado por No es época para tontos.
El Govern pot presumir d’una xifra espectacular: 375,5 milions d’euros de despesa pública en protecció social el 2025, un 9,2% més que l’any anterior. El problema és que, quan s’obre la caixa i es mira què hi ha dins, el relat triomfalista comença a desfer-se.
Aquests 375,5 milions no són 375,5 milions en ajudes concedides pel Govern. La xifra agrega Govern, comuns, CASS, branca general, branca de jubilació, Institut Nacional de l’Habitatge, Institut Andorrà de les Dones i Fons de Reserva de Jubilació. És una classificació estadística legítima, però utilitzada sense context pot convertir-se en un magnífic instrument de propaganda.
La partida més gran és “gent gran”: 203,7 milions d’euros, més del 54% del total. I encara més revelador: dels 31,7 milions que augmenta la despesa durant el 2025, 21,3 milions, aproximadament el 67%, provenen exclusivament d’aquesta categoria.
Però aquí arriba la dada que ho canvia tot. Les prestacions contributives de jubilació sumen uns 174,3 milions d’euros. La branca de jubilació ingressa prop de 220 milions, dels quals 207,7 milions provenen de cotitzacions de treballadors i autònoms. L’aportació del Govern per a prestacions no contributives és d’uns 6,9 milions. I la branca acaba l’exercici amb un superàvit de 29,4 milions.
Per tant, una gran part del que es presenta sota el paraigua de “protecció social” no és una generosa transferència del Govern: són diners cotitzats pels mateixos treballadors durant anys i retornats en forma de pensions.
Mentrestant, les partides que haurien de servir per comprovar si l’Estat social realment es reforça expliquen una història molt menys còmoda. Família i fills baixa un 6,6%. Desocupació cau un 5%. Discapacitat retrocedeix un 0,9%. I l’exclusió social queda reduïda a 2,12 milions, només un 0,6% del total.
També hi ha maquillatge en habitatge. Es parla de 30,8 milions, dels quals 25,3 milions corresponen a habitatge social. Però l’increment respecte de l’any anterior és només d’uns 1,52 milions, menys del 5% de tot l’augment global. I dins del gran paquet de “protecció social” hi ha també 27,8 milions d’inversió real, és a dir, construcció i actius públics que no equivalen necessàriament a diners que arriben directament a les famílies que no poden pagar el lloguer.
La mateixa operació es repeteix amb la despesa per habitant. Passa de 4.213 a 4.412 euros, un augment del 4,7%. Però amb un IPC del 2,7%, l’increment real per habitant queda aproximadament al voltant del 2%. Bastant lluny del 9,2% que llueix el gran titular.
I encara queda la comparació europea. Andorra destina aproximadament el 9,4% del PIB a protecció social. La mitjana de la Unió Europea se situa al 19,6%. França supera el 23%, Alemanya i Bèlgica el 20%, i fins i tot Malta ronda el 9,8%.
Però hi ha un altre element inquietant: el moment polític. Aquesta xifra apareix mentre es tramita el pressupost del 2027 i just abans d’una reunió clau sobre la sostenibilitat de les pensions. Això permet construir dos relats perfectament compatibles políticament: primer, “mai no hem gastat tant en protecció social”; després, “les pensions pesen massa i cal reformar el sistema”.
La dada no és falsa. El problema és què s’explica i què s’amaga darrere del número.
I aquí també falla una part de la premsa local. Repetir un comunicat, canviar quatre paraules i publicar-lo no és fiscalitzar el poder. Periodisme és preguntar qui paga realment aquests 375,5 milions, quina part són cotitzacions, quina part són ajudes, quina part és inversió i quines partides socials estan caient.
Perquè si això són les notícies, ara toca explicar la veritat.
