Texte original publié par No es época para tontos.
Andorra està a punt de crear una de les eines jurídiques més importants d’un Estat modern: el Registre de la Propietat. No és un simple arxiu administratiu. És el sistema que haurà de determinar qui és propietari de cada metre quadrat del país, quines càrregues existeixen i amb quines garanties es transmet un patrimoni. Precisament per això costa entendre que el nou sistema pugui néixer ja amb una porta diferenciada per a una institució concreta.
El centre del debat és l’article 90 i la denominada “immatriculació per certificació eclesiàstica”. El projecte andorrà no reprodueix exactament el vell model espanyol, perquè exigeix també un títol escrit de domini. Però això no resol el problema: el fa encara més evident. Si aquest títol ja acredita la propietat, per què necessita l’Església una certificació especial? Si no aporta cap avantatge, l’article és inútil. Si l’aporta, Govern i majoria parlamentària haurien d’explicar quin és, per què existeix i per què no està disponible en les mateixes condicions per a tothom.
No estem davant d’una qüestió de fe. Estem davant d’una qüestió d’igualtat jurídica. La Constitució estableix que totes les persones són iguals davant la llei i prohibeix la discriminació per raó de religió. És cert que la mateixa Constitució reconeix una relació especial de l’Estat amb l’Església catòlica, però aquesta singularitat històrica no converteix automàticament qualsevol tractament diferenciat en necessari, proporcional o acceptable.
Espanya ofereix un precedent que Andorra faria bé de no ignorar. Durant dècades, les certificacions eclesiàstiques van permetre milers d’inmatriculacions i van generar conflictes sobre temples, terrenys, habitatges i altres propietats. Aquell sistema va acabar desapareixent. El model andorrà és diferent, sí, però la lliçó continua sent vàlida: quan una institució interessada en una propietat produeix documentació amb un valor registral singular, la transparència ha de ser màxima.
I Andorra afegeix una particularitat excepcional: el bisbe d’Urgell no és únicament una autoritat religiosa. És també Copríncep i cap d’Estat. El Bisbat ha gestionat, a més, patrimonis immobiliaris de gran valor. La successió de Maria Dolors Maestre i operacions posteriors amb actius com Borda Nova demostren que no estem parlant només d’esglésies, capelles o rectorats, sinó d’un actor capaç d’administrar patrimoni amb un enorme pes econòmic.
Això no permet acusar ningú d’il·legalitat. Però sí obliga a formular una pregunta elemental: si una institució concentra poder religiós, patrimoni i una vinculació directa amb la prefectura de l’Estat, ¿ha de tenir menys controls o més controls que qualsevol altre propietari? La fotografia s’amplia quan apareixen altres connexions institucionals. Persones vinculades històricament a l’Opus Dei figuren en els orígens de Crèdit Andorrà; “la Caixa” va arribar a tenir una participació molt important en l’entitat; i Josep-Delfí Guàrdia, nomenat magistrat del Tribunal Constitucional pel Copríncep episcopal Joan-Enric Vives, va ocupar responsabilitats rellevants a CriteriaCaixa. Cap d’aquestes connexions prova per si mateixa cap irregularitat. Però els conflictes d’interès potencials no desapareixen perquè no hi hagi delicte: es resolen amb incompatibilitats clares, declaracions públiques i control institucional.
I encara hi ha una altra peça que exigeix atenció. Andorra discuteix noves facultats públiques sobre immobles procedents de fallides, execucions i eventuals adjudicacions, mentre una part significativa de l’alta justícia andorrana compta amb magistrats procedents de la jurisdicció espanyola, alguns amb llargues trajectòries a Girona. Això és legal i existeixen mecanismes de cooperació judicial. El fet, per si sol, no demostra absolutament res.
Però Girona també va conèixer l’escàndol d’Info-Cobro i Jordi Cuxart. Fernando Lacaba, que presidia l’Audiència Provincial, va intentar posteriorment accedir al Tribunal Superior andorrà, i Carles Cruz Moratones va intervenir judicialment en un recurs relacionat amb el concurs d’Info-Cobro abans d’exercir a Andorra. Coincidència no és culpabilitat. Però una acumulació de coincidències és una raó legítima per documentar, controlar i vigilar, no per mirar cap a una altra banda.
Per això la proposta del PS d’eliminar el tractament registral específic de l’Església planteja una pregunta que Govern haurà de respondre amb arguments jurídics, no amb tradicions: què justifica avui aquesta excepció?
La fórmula més transparent és extraordinàriament senzilla: una propietat, un títol, un registre i les mateixes regles per a tothom. No es tracta d’anar contra l’Església. Es tracta d’evitar que qualsevol institució, per antiga, poderosa o constitucionalment singular que sigui, disposi d’una porta lateral dins d’un sistema que precisament hauria de néixer per garantir seguretat jurídica.
Andorra no necessita més excepcions. Necessita més llum.
