Text original publicat per No es época para tontos.
Andorra no es pot permetre convertir la universitat en una simple llicència administrativa. Obrir una universitat no és obrir un comerç. Una universitat expedeix títols oficials, projecta el nom del país a l’exterior, condiciona la reputació acadèmica de l’Estat i obliga les institucions públiques a garantir que darrere de cada diploma hi hagi qualitat real. Per això la proposta del Partit Socialdemòcrata d’exigir que la creació d’universitats passi pel Consell General no és cap caprici: és una garantia democràtica elemental.
El debat és urgent perquè el sistema ha crescut a una velocitat vertiginosa. En pocs anys Andorra ha passat de tres universitats privades, a més de la Universitat d’Andorra, a vuit universitats en total: una pública i set privades. El sistema arriba a oferir 54 titulacions oficials i es mou al voltant dels 5.000 estudiants. Però mentre augmenten les marques universitàries, les xifres obliguen a preguntar-se què s’està construint. Les universitats privades van passar de 2.273 estudiants el curs 2023-2024 a 1.490 el 2024-2025: gairebé 800 menys, prop d’un 34% de caiguda en un any.
Aquesta dada no permet condemnar tot el sector privat, però sí exigeix molta més vigilància. I aquí apareix la gran contradicció del Govern. El mateix Executiu ha reconegut que calia frenar i ordenar el creixement, fins al punt d’imposar una moratòria. També ha defensat que l’educació no és un mercat comercial qualsevol. Si això és cert, per què la decisió final sobre una nova universitat ha de quedar en mans del mateix Govern?
El PS planteja una resposta molt més sòlida: un doble pany. Primer, el control tècnic i acadèmic d’AQUA. Després, el control democràtic del Consell General. Una universitat només hauria d’avançar si supera una avaluació rigorosa i si la seva creació és debatuda i aprovada públicament pel Parlament. No es tracta de substituir els tècnics pels polítics, sinó d’evitar que una decisió estratègica de país quedi tancada dins d’un despatx ministerial.
El Govern parla d’agilitat. Però l’agilitat no pot convertir-se en una excusa per reduir controls. Quan està en joc el valor dels títols andorrans, la reputació internacional del país i la credibilitat de tot el sistema, anar de pressa no és necessàriament governar millor. La solució és perfectament viable: informe favorable i vinculant d’AQUA, criteris objectius, expedient públic, termini màxim per resoldre i vot motivat al Consell General. Es pot ser àgil sense renunciar a la transparència.
La situació d’AQUA reforça encara més aquesta necessitat. L’organisme encarregat de garantir la qualitat ha reconegut que els seus recursos humans i materials no han crescut al mateix ritme que el nombre d’universitats ni que l’expansió de la docència en línia. És difícil vendre un discurs de control absolut quan el mateix supervisor adverteix que el sistema ha crescut més de pressa que la seva capacitat real de seguiment.
També és encertada la proposta socialista de reforçar l’estabilitat del professorat. Una universitat no pot funcionar com una plataforma que contracta docents quan necessita cobrir una assignatura i se’n desprèn quan deixa de necessitar-los. Sense un nucli estable de professorat no hi ha recerca continuada, tutories, seguiment, direcció acadèmica, innovació docent ni projecte institucional. La qualitat no es construeix a base d’improvisació. I encara menys en un sistema que aspira a vendre excel·lència universitària internacional.
El mateix passa amb la igualtat d’accés. Les beques anuals són necessàries, però no substitueixen un dret blindat per llei. Convertir l’accés per raons econòmiques, socials, personals o de discapacitat en una garantia estructural és molt més segur que deixar-lo dependre de les prioritats pressupostàries de cada exercici. El PS planteja drets; el Govern respon amb gestió anual. No és el mateix.
La qüestió de fons és simple i incòmoda. Si una nova universitat afecta la credibilitat dels títols, la marca Andorra, els recursos d’AQUA i l’estratègia educativa del país durant dècades, el Govern ha d’explicar per què una decisió d’aquesta magnitud ha de quedar concentrada en l’Executiu i no passar pel Consell General.
El doble pany que defensa el PS no és burocràcia. És control, transparència i responsabilitat. És impedir que primer s’obri la porta i després es pregunti si hi havia prou inspectors, prou professors, prou qualitat o prou projecte de país.
En educació superior, posar controls abans del problema no és frenar Andorra. És protegir-la.
