Texte original publié par No es época para tontos.
Ràdio Andorra Lliure posa sobre la taula tres visions. El cara a cara de RTVA entre Jaume Bartumeu i Cerni Escalé va dibuixar un primer eix: un sí a l’Acord d’Associació amb la UE davant d’un no crític però europeista. L’entrevista d’avui a Carine Montaner hi afegeix una tercera posició: no només rebutja el text negociat, sinó que qüestiona que Andorra necessiti aquest mateix model d’associació.
Montaner ho formula des del principi. Escalé representa el “no a aquest acord però sí a un altre”; Bartumeu defensa el sí; ella defensa un “no rotund” al model. La seva alternativa passa per conservar l’acord duaner, mantenir una relació amb la UE, negociar i incorporar normativa europea gradualment.
El seu primer argument és que un no no equival automàticament a quedar fora d’Europa. Invoca la durada indefinida de l’acord duaner, el desequilibri comercial favorable a la UE, l’article 8 del Tractat de la Unió i la declaració sobre petits estats. I posa Mònaco com a precedent d’un país que va abandonar la negociació sense trencar la relació amb Brussel·les. Això desmunta la caricatura “aquest acord o el buit”, però no prova que la UE concediria els mateixos drets de mercat sense les mateixes obligacions.
Aquí apareix la diferència amb Bartumeu. L’excap de Govern defensa la realpolitik: Andorra és massa petita per imaginar que pot tancar aquesta porta i exigir-ne una altra quan vulgui. Escalé admet que un no podria refredar la relació, però sosté que caldria buscar un altre encaix. Aquesta era una feblesa de Concòrdia: identifica els riscos del text, però concreta menys què vindria després del no. 0925-1
La part més sòlida de Montaner arriba amb immigració i reagrupament familiar. Recorda que les quotes no són un sostre absolut, perquè determinats drets de reagrupament poden operar encara que la quota estigui esgotada. També assenyala el canvi en els antecedents penals: el sistema deixa de ser una verificació sistemàtica universal per passar a declaracions, controls en professions sensibles i comprovacions selectives.
On perd solidesa és quan converteix aquesta realitat jurídica en una previsió de 1.500 a 2.000 persones anuals. Multiplicar unes 500 autoritzacions per tres o quatre membres de família és un escenari, no un model demogràfic. Falten dades sobre reagrupaments reals, grandària familiar, sortides i baixes. Detecta un mecanisme que pot elevar la població més enllà de la quota; no demostra encara la magnitud final.
Escalé havia posat l’accent en una altra pèrdua de marge: Andorra pot concedir avui milers de permisos perquè ho decideix políticament, però també els pot reduir demà. Amb l’Acord, part del sistema queda condicionat per compromisos internacionals. Bartumeu respon que Andorra ja ha concedit més de dos mil permisos anuals sense que Brussel·les l’hi obligui. Aquí es resumeixen les tres mirades: Bartumeu pregunta què fem avui amb la sobirania; Escalé, quina sobirania conservarem demà; Montaner, per què hauríem d’acceptar una arquitectura que la limita.
L’habitatge reprodueix el conflicte. Escalé compara les salvaguardes de San Marino amb les d’Andorra. Bartumeu replica que el país no havia preparat les eines legislatives necessàries. Montaner mira Mònaco: mercat privat obert, però gran parc públic o domanial per protegir els nacionals. La seva idea no és tancar tota inversió exterior, sinó filtrar-la i utilitzar la recaptació per construir protecció residencial.
L’entrevista va més enllà d’Europa. Montaner defensa construcció industrialitzada, incentius fiscals, elevar el mínim exempt de l’IRPF, revisar organismes públics i estudiar reactors modulars petits amb EDF. També qüestiona part de la política renovable i de les obligacions lingüístiques empresarials. Algunes propostes obren debats legítims; d’altres descansen en simplificacions sobre AR+I, energia nuclear o eòlica.
El resultat és que ja no hi ha només un sí i un no. Hi ha tres models. Bartumeu ofereix integració i seguretat jurídica a canvi de cedir marge. Escalé vol Europa però considera que aquest text sacrifica sobirania i proporcionalitat. Montaner prefereix una relació que mantingui més control.
Bartumeu pot convertir la petitesa d’Andorra en resignació; Escalé identifica els riscos però necessita concretar millor l’alternativa; Montaner concreta més aquesta alternativa, però ha de demostrar que Brussel·les estaria disposada a concedir prou beneficis sense exigir l’arquitectura que rebutja.
La pregunta de fons no és “Europa sí o no”. És quanta capacitat de decisió està disposada Andorra a cedir per assegurar una integració i quanta integració està disposada a sacrificar per conservar el seu propi model.
